Dóna la sensació", ens diu l'home del temps a Catalunya Ràdio o a TV3. I una part de la resta de periodistes ja no fan, "donen", a la manera espanyola. És a dir, "donen petons" (i no en fan), "donen por" ( i no fan por) i altres barbaritats. Si em permeteu la grolleria, "donen pel cul" la llengua, malgrat que cobren per parlar. Per desgràcia no tothom té la professionalitat i la dignitat d'en Puyal.

Igualment, la gent ja no "és a casa", sinó que "hi està". No fa tant que encara contàvem l'acudit -que aquesta genteta ja no entendria- que algú truca per telèfon en una casa i diu "está" la MariÉ no "estant parint".

Els mateixos professionals que ho són poc a l'hora de parlar, ja no tasten el menjar, sinó que el "proven". El que s'emprova és la roba, o el que es prova és un cotxe, segons crec. Igualment no fan un tast de vins- i aquí , en aquest menyspreu a la llengua, hi incloem els enogastrònoms més coneguts, incloent els d'algunes emissores públiques, com Catalunya Ràdio, sinó una bàrbara "cata" (aquests gurmets deuen ser arqueòlegs, ja que "cata", en català, és un terme d' arqueologia). Igualment me'ls imagino com a capitans de vaixell, ja que en comptes de parlar-nos de celler -preciosa paraula que, com tastar, compartim amb l'anglès i altres llengües-, ens parlen de "bodega" -que sempre he cregut que era el compartiment d'un buc.

Tot això en el llenguatge oral -i estic parlant de professionals-; seria acceptable un guàrdia urbà -o un pintor, tal li fa- daltònic? Per què es permet als mitjans públics (o privats) periodistes daltònics de la llengua? Podrien treballar en cap país que es respectés? Per descomptat, no m'entretindré pas en la progressiva desaparició dels pronoms febles. O l'encara més greu ignorància de les regles elementals de pronunciació dels sons: confusió d'essa sonora amb sorda, pronunciació de la j a la manera espanyola (als noticiaris s'ens parla del "Tah no Taj-Mahal"). De qui ens parlen de la Rosa, del colro rosa, d'una dona rossa o d'una róssa (cadàver putrefacte)? I potser encara hi ha una cosa pitjor: el també exponencial -i demencial- creixement de l espanyolització lingüística en els anuncis i espots de les emissores públiques (que no exigeixen, ei, Corpo, ja no ets la meva!) el tractament de la llengua amb un mínim de dignitat. O es fa, directament, en castellà, en andalús, en argentí o en cheli (incloent-hi els del "Gobierno de España", que ja veiem que no és dels catalans) o en un estrany bilingüe que denigra greument el català. O en un català cada cop més catanyol: els llagostins ja no són bullits, sinó "cuits" (de "cocidos"), l'escudella de galets esdevé "sopa", la cansalada o ventresca "panxeta" i tots els arrossos són "paellas" i tota la pesca. I la falsa fideuada, és clar, "fideuá".