Des de l'any de les tàperes que ha existit la pobresa en aquest Món de mones. En Pompeu Fabra, que era una persona molt eixerida a l'hora de descriure qualsevol mot, al seu Diccionari de la Llengua Catalana, la defineix com la mancança o escassetat del necessari per viure. Quan a ?l'any 1932 es va fer la primera edició d'aquest llibre tan atapeït de vocables, de ben segur que aquesta coartació definitòria coincidia del tot amb la visió que la majoria dels membres de la societat d'aquella època tenia de la pobresa. Malgrat això penso que, a hores d'ara, a la primeria del segle vint-i-un hem engrandit els límits del que entenem per pobresa. I tant de bo que ha estat així, puix que s'ha pogut encarrerar l'ajuda a moltes persones que són copsades dia rere dia, de sobte, per les afuades urpes d'aquesta recessió econòmica que està envaint tot el món i, en particular, el nostre país. Hem passat, d'arrapa i fuig, de les cues a la carnisseria o la peixeteria a les cues a l'oficina d´ocupació, ja que el carnisser o el peixeter, des d'un temps ençà que no ens fan esperar gaire a cap hora, tal volta tal vegada que no hi anem tan sovint.

L'historiador i arxiver gironí Ramon Alberch i Fugueres al seu llibre Històries de Catalunya ens explica que els pobres que hi havia a la societat catalana de la primeria del segle quinze estaven classificats en dos grups: els pobres vergonyants i els captaires. Els primers havien arribat a la pobresa a causa d'una malaltia que els havia esperonat cap a la marginació. Seria el cas dels artesans que patien alguna mena d'accident -ceguesa, pèrdua d'algun membre- que els impedia treballar fins al punt que ells i les seves famílies passaven a engruixir el grup de pobres vergonyants, és a dir, d'aquells que s'avergonyien de la seva situació i de la necessitat que els impel·lia a pidolar. També era el cas de moltes dones que restaven vídues amb un dot molt escàs. Quant als pobres captaires, anaven pel carrer captant i, sovint, cometent petits furts. Davant el seu augment, sobretot en períodes de crisi econòmica (ja es veu que no és un fenomen modern), algunes institucions benèfiques els proveïen d´aliments -encara que només fos un rosegó de pa- per tal d'apaivagar el seu impacte en la vida ciutadana, àdhuc en la seva seguretat. A les darreries del segle divuit es va instituir a la ciutat de Girona la "Pia Almoina del Pa de la Seu", que donava un àpat al dia a centenars de persones. La plaça de la Catedral de Girona -on es trobava la Pia Almoina, ara ocupada per la seu del Col·legi d'Arquitectes- s'omplia de gom a gom de pobres i captaires ja a primera hora del matí, puix que molts d'ells entraven a la ciutat al captard del dia anterior i passaven la nit a sopluig dels nombrosos porxos que vorejaven molts carrers del centre de la ciutat. Hom conta, també, que en èpoques de greus dificultats, s'havia arribat a donar menjar a més d'un miler de persones en un sol dia.

D'esquitllentes es fa evident el paral·lelisme entre els pobres de fa un munt de segles i els d'ara, però amb una diferència d'important transcendència: els pobres vergonyants d'aquella època no disposaven de cap subsidi econòmic de les Administracions Públiques; els d'ara, sortosament, sí en disposen, fins que s'acaba i nodreixen el cada vegada més nombrós col·lectiu de pobres vergonyants de l'Estat del Benestar.

El mossèn de la parroquia del meu poble -la Bisbal d'Empordà- explicava, no fa pas gaire, que fa un any acudien a sol·licitar ajuda alimentària a Càritas no més de vint famílies; actualment -deia colpit- són més de seixanta famílies cada setmana, i molts no són immigrants, són persones del mateix país, del mateix poble.

Quan, assetjat per la foscor d'una nit fredosa, reflexiono sobre la situació neguitosa de l'economia del nostre país, em salteja un espaventós pensament: tots podem arribar a ser pobres vergonyants. Però, a trenc d'alba, quan la tènue llum del sol acarona el llosat de ma casa, aquell pensament trist es transmuta, de bursada, en la convicció que tot plegat ha de servir, per fi, perquè s'obrin les closes finestres dels nostres cors; s'obrin els rovellats panys de la caritat; s'obrin les inescrutables murades de la solidaritat. Essent així que des d'aquesta Tribuna goso fer una súplica: portem tots i cadascun de nosaltres un quilogram d'arròs. Portem tots i cadascun de nosaltres, adults i infants, vells i joves, homes i dones, portem tots un quilogram d'arròs. Portem tots i cadascun de nosaltres cada mes, o cada setmana, o cada dia un kilogram d'arròs. El filòsof i literat anglès Francis Bacon va escriure al segle setze: "En la caritat no hi ha mai excés". El quilogram d'arròs que portem no val més d'un euro, peró la necessitat de molts homes, dones i nens que cobrirem no té preu, i dono testimoni que ens sentirem d'allò més bé.

El pensador alemany Wilhem Von Humboldt va escriure: "Si no es pensa en la felicitat o en la desgràcia, sinó només en el compliment rigorós del propi deure, la felicitat esdevé per si mateixa, àdhuc en una vida plena de mancances i fatigues". Portem tots i cadascun de nosaltres un quilogram d'arròs com si fos aquest deure no establert per ningú que, de cop descuit, ens portarà la felicitat. Mentrestant, gaudim de l'alegria que ens obsequia la companyia de la família durant aquesta celebració tan entranyable del Nadal.