Somniant el futur de Girona (I)

Efectivament, en els darrers temps s'havien muntat importants indústries i el comerç també havia experimentat una considerable actualització i modernització. Segons l'articulista Girona vivia una etapa de sensible progrés. Considera que si no es produeix cap entrebanc, aleshores imprevist, dintre vint-i-cinc anys tindríem una Girona totalment renovada.

En aquells moments la vida de Girona era tranquil·la i plaent. Certament hi havia inquietut de caràcter polític; però això només ho vivia una minoria de ciutadans interessats per la cosa pública. La majoria de la població estava al marge d'aquestes qüestions. Si hi havia feina per a tothom i els jornals, encara que escassos, eren suficients per portar un tren de vida mínimament aceptable, ja no els preocupava res mes. La política i els polítics, per una bona part de la població era un món diferent a aquell en que es vivia. La situació del país anava fent el seu camí, del qual eren aliens una bona part dels ciutadans. No vol pas dir que en un moment determinat no es poguessin produir manifestacions multitudinàries i esclats d'entusiasme provocats per esdeveniments de caràcter públic; però després de la celebració el més normal era retornar a la feina de cada dia com si res no hagués passat. I així, com qui no passa res s'anaren produint esdeveniemts transcendentals per a la vida del país, sense que per a la gent del carrer representés altra cosa que la lectura mig compresa del que portava el diari i la contemplació, amb certa passivitat, d'alguna manifestació externa, amb el canvi de banderes, i de les plaques amb el nom d'alguns carrers principals de la ciutat.

Però el canvi més transcendental arribà el mes de juliol del 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil. Els canvis esmentats anteriorment no havien influït gaire en la marxa progressiva de la ciutat, i en tot cas havia estat amb caràcter positiu, accelerant una mica el progrés. Però la Guerra i la llarga postguerra sí que es feren notar molt acusadament. Durant llargs anys hi hagué un sensible retrocés en la marxa del país i també de la ciutat. Esdeveniments de caràcter internacional se sumaren a la tràgèdia que aquí s'havia viscut. Tota la problemàtica del país i també la del món que ens envolta, aquesta vegada es va fer notar en l'àmbit ciutadà de la nostra abans tranquil·la Girona. Fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta no es pogué apuntar una recuperació ben notòria; recuperació que progressivament s'aniria accelerant. És a dir que els 25 anys que Joaquim Pla havia considerat necessaris per notar-se un canvi transcedental en la realitat Gironina, havien estat engolits pel daltabaix provocat per la tragèdia del Trenta-sis. Amb una mica d'optimisme podriem considerar que, passats vint-i-cic anys, en alguns aspectes estàvem allà mateix on abans érem. Però aquell gran desgavell ni el senyor Pla, ni gairebé ningú podia haver endevinat que podria passar en una ciutat com Girona, en la qual no passava mai res de gaire importància.

Per aconseguir aquella renovació que Pla espera i desitja, propugna emprendre unes actuacions. En primer lloc preveu que el nucli urbà s'estendrà fins a la muntanya de Palau Sacosta, i per altra fins Santa Eugènia i Salt. Però per harmonitzar aquesta creixença caldrà fer algunes actuacions. Actuacions que ell mateix especifica.

En primer lloc propugna per la creació de dos parcs públics. Un el situaria en la zona de la carretera de Santa Eugènia i les estacións i el curs de Güell. L'altre en el paratge de la Font del Rei. Exposa les conveniències que es deriven de l'existència de parcs. Faciliten espais per al passeig, la distensió, els jocs de les criatures, la relació social, la vida a l'aire lliure, el contacte amb la natura. Evidentment que tot això era molt adient en aquella Girona, tan reclosa en carrers estrets, amb pocs espais urbans airejats i assolellats.

Considera que el pla de l'eixample de la zona compresa entre la via de Sant Feliu i Palau presenta una escassa amplada dels carrers. Evidentment el carrer de la Rutlla i els que discorren a la seva dreta i esquerra eren, i la major part encara són, carrers molt estrets. No existien encara les actuals avingudes Pericot ni Montilivi, i el carrer Emili Grahit no era altra cosa que la via del tren creuant per una zona de caràcter més rural que no pas urbà. El mateix podríem dir dels carrers Migdia i Creu. Creu el ?senyor Pla que seria lamentable que, per manca de previsió, s'arribés tard a pendre decisions sobre el futur d'aquella que hauria de ser una privilegiada zona d'expansió i creixement de Girona.

Apunta la possibilitat d'enllaçar aquella zona de l'eixample amb la de Santa Eugènia. Com que no intueix que, almenys de moment, puguin desaparèixer les instal·lacions ferroviàries, proposa el traçat de dos viaductes elevats que, passant per sobre les vies del tren uneixin aquelles dues zones. Ja preveu que això comportaria haver de pactar amb la companyia ferroviària; cosa que ni llavors, ni ara ni mai ha estat una negociació fàcil ni planera.

Referint-se a l'accés aleshores més concorregut a la Devesa manifesta que el pont que ara anomenem del Rellotge resulta notòriament esquifit. Recordem que es tractava d'un pont del tipus Eiffel, de reduïda amplitud, i utilitzat tant pels vianants, com pel trànsit rodat i el motoritzat, trànsit que ja començava a fer-se notar per la seva intensitat, sempre en augment. Encara que vist des de la situació actual el considerariem una minúcia. Però hem de tenir en compte que en aquelles propostes el ?senyor Pla mirava més el futur que no pas el moment en què escrivia. Opina que, atesa la importància que tenia el parc de la Devesa, requeria l'existència d'un pont monumental. És clar que no preveia el desviament del curs del Güell, obra d'un extraordinari cost econòmic i que l'Ajuntamnet no hauria pogut assumir, amb la migradesa del presupost municipal; ni aleshores hauria estat oportuna, per l'aprofitament de l'aigua del riu al seu pas per aquell indret, on abundaven unes hortes que, a curt termini, no es podia preveure que es poguessin eliminar.