Fa un any els explicava jo el meu escepticisme sobre els bons propòsits que moltes persones es fan per aquestes dates, i també, que minva la gent que es planteja canvis amb l'excusa de l'Any Nou. Però acabava l'article -paradoxes de la vida!- amb uns objectius que desmentien les meves intencions, en fer-los una promesa: "No em creuré més els polítics, si més no, cap dels que aquest any passat, com els anteriors, m'han volgut ensibornar amb les seves ambicions personals". I assegurava, tot cofoi, que no seria tan consumista. El final era decebedor: "Però sé que acabaré, com tots els "culés", igual que sempre: aquest any, tampoc".
Bé. Ha arribat l'hora de passar comptes. Sí, potser sí que no me'ls he cregut tant, els polítics. Però és evident que alguna confiança els dec tenir perquè, si no, no m'indignaria tant amb algunes de les rucades que fan, amb tantes de les mentides conscients i inconscients que diuen, en comprovar que, habitualment, les seves apetències individuals o partidistes van molt per davant de les seves obligacions públiques. Molts els excusen dient que també són persones, amb les seves debilitats i defectes. Cert. Però han estat ells qui han triat l'ofici de polític, no pas jo. I aquest ofici té un preu: el de l'honestedat per damunt, fins i tot, de la seva qualitat professional. Per això, vist el que hem vist, el meu propòsit d'enguany -que el tinc, com tanta gent- serà fer allò que pugui per retornar els qui no compleixin aquesta condició a la seva vocació inicial, la que sigui, menys de polític. Pel que fa al "consumisme", les circumstàncies m'hi forçaran. Crisi obliga. També vaig errar amb el Barça. Aquest any, potser sí.
