El cap d'any em va sorprendre a la Corunya, llegint i fent el manta al costat de la platja de Santa Cristina, on alguns migdies de desembre poden ser tan tebis com els de la Malvarrosa o el Postiguet. La Corunya és una de les nostres regions de llum extremada -una altra és la costa atlàntica andalusa- on la claredat corre fins a desbordar-se del marc, com un riu molt ample de font desconeguda i remota. Fins i tot la fesomia de la ciutat es va modelar amb l'arquitectura tova i lleugera de les galeries per embolicar-se amb aquesta llum, per gestionar aquest bé dispensat tan generosament.
Camino per la ciutat i compro les carns salades per a l'escudella d'Any Nou i les nècores per al sopar, mentre em deixo guiar per Álvaro Cunqueiro per deixar-me caure per Santa María del Campo, on els carreus dels arcs millor traçats porten marques de l'art de tallar la pedra per expressar el legítim orgull del picapedrer: allà seguiran compare, quan tots dos criem malves. Per recalar en la placeta de Santa Bárbara i al jardí de San Carlos, on els arbres despullats trenen amb les seves branques una trama vegetal per retenir, una altra vegada, aquesta llum superlativa i alta. En aquest jardí, on hi ha làpides i recordatoris i l'arxiu del vell regne, s'honra esportivament el valor dels mariners locals i el dels anglesos, a vegades enemics, a vegades aliats i sempre veïns a la vora del corrent del Golf, aquest llarg esbufec que endolceix els freds hiperboris com la gran vaca escalfava Jesús amb el seu alè.
La llum que en els finisterres és mineral i cisellada, altisonant i barroca, aquí és una volta de nacre sostinguda pel embranquillat de les branques despullades, com una illa de pau sota un para-sol. S'acosta a saludar-me un gatet negre amb els ulls verdejants de curiositat.
És un gat concís i pàrvul, però ja expert en llunes i assetjaments, en passadissos i accions secretes: com un nen palestí removent enderrocs en la fumejant Gaza.
