Nens palestins assassinats

08.01.2009 | 00:00
Nens palestins assassinats
Nens palestins assassinats

Imaginem-nos el Pròxim Orient a l'inrevés. Deixem la crua realitat a banda i suposem per un moment que la història va voler que els esdeveniments fossin precisament a l'inrevés del que va passar fa molts anys i que malauradament encara passa a Terra Santa.
Per exemple, suposem que el fanatisme assassí dels nazis a finals dels anys trenta i començament dels quaranta del segle passat s'hagués concentrat en els palestins en comptes de fer-ho en els israelians. Per cert, ho haurien tingut molt més fàcil, perquè la diàspora jueva va disseminar el poble israelià arreu d'Europa i després, segles més tard, fins i tot d'Amèrica quan els nazis van arribar al poder. En canvi els palestins eren allà mateix, a Palestina, des de temps immemorials.
Per tant, reescrivim la història enmig d'un esforç d'imaginació i pactem, com si fos un pacte entre autor de ficció i els seus lectors, que als camps d'extermini nazis hi van morir milions de palestins en comptes d'israelians. I a més d'aquest pacte de ficció impossible d'imaginar, suposem que un cop derrotada la barbàrie nazi, acabada la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides decideixen atorgar als palestins un tros de terra sota administració britànica en la qual fundar el seu Estat, l'Estat palestí. Ara bé, suposem que des de fa segles en aquella terra hi viuen els israelians i que tot de cop es trobem que ja no és d'ells, sinó dels palestins. Per disposar d'informació més fiable consulteu llibres d'història, però sempre canviant els papers d'uns i altres, israelians i palestins.
I ara suposem que tota la comunitat palestina emigrada als EUA abans de la Segona Guerra Mundial, una comunitat molt influent que s'ha distingit per la seva capacitat econòmica, sobretot pel que fa a la banca, envia cada anys milions de dòlars a Palestina. És evident que amb una ajuda econòmica anual tan important un Estat de recent creació no necessita d'una economia real per subsistir ni per crear un exèrcit molt poderós, el més fort de tota la regió. Però a més d'això, imaginem que durant la dècada dels seixanta, crec que l'any 67, si no recordo malament, els israelians (ajudats per Egipte) entren en guerra contra Palestina, la famosa Guerra dels Sis Dies però a l'inrevés. I suposem que els israelians i els egipcis la perden i que Palestina la guanya. I imaginem-nos que com a conseqüència de tot això Palestina duplica gairebé el seu territori gràcies a les terres israelianes ocupades, els territoris ocupats.
I ara suposem que entretant els països comunistes ajuden militarment Israel i Egipte i que en canvi els EUA, forçats en part per la seva influent població d'origen palestina, ajuda políticament, militarment i econòmicament Palestina. I no em refereixo només a la Sisena Flota passejant-se per la Mediterrània com aquell que avisa els altres que no emprenyin els seus amics o comença a disparar. Ara bé, entretant, i vist el caire que prenen els esdeveniments a Terra Santa, les Nacions Unides es reuneixen durant anys i aproven un munt de resolucions en contra de Palestina forçant-la a retirar-se dels territoris ocupats. Resolucions que sempre es queden en paper mullat.
Entretant, però, els israelians es veuen forçats a sobreviure en camps de refugiats que finalment, i enmig d'un caos urbanístic total, esdevenen pobles i ciutats privats de la majoria de serveis bàsics. A més a més d'això, finalment els seus líders polítics (antigament considerats internacionalment com a terroristes) passen a millor vida i el país (fragmentat pels palestins) es divideix en dues faccions, els moderats i els més radicals. I ara suposem que després d'esdeveniments internacionals tan importants com ara la caiguda de les Torres Bessones i la guerra il·legal de l'Iraq, a Israel guanyen les eleccions els radicals, els que han jurat que mai reconeixeran l'Estat de Palestina i que mai abandonaran la lluita armada.
Com és de suposar, això és precisament el que estava esperant Palestina, el seu Govern i el seu poderós exèrcit, per piconar la resistència israeliana. Fins i tot, i aprofitant la "barra lliure" que ha propiciat el pitjor president de la història dels EUA, s'instaura el concepte "d'assassinats selectius", un eufemisme gràcies al qual es pot matar de manera il·legal líders de la resistència israeliana i fins i tot les seves famílies mitjançat el llançament de míssils des de Palestina. I la comunitat internacional es queda muda, paralitzada, com sempre, perquè El Padrí dels palestins és l'Oncle Sam, els EUA, l'amo del món després de la caiguda del comunisme. I ara, finalment, enmig d'aquest esforç d'imaginació mitjançant el qual reescrivim la història a l'inrevés, arribem als bombardejos de Gaza per part del poderós exèrcit palestí. Ho admetríem tot plegat suposant que la víctima fos Israel?
Tots recordem les imatges de nens palestins assassinats per les bombes d'Israel, nens que haurien de quedar al marge de la barbàrie de la guerra. Nens que en aquest article de ficció serien israelians, però que en realitat són palestins. I aquí la meva indignació esclata quan us pregunto per què acceptem sense dir res de veure aquests cadàvers de nens palestins? Només perquè són palestins i no pas israelians? Quin pecat original carrega el poble palestí per ser oblidat per l'opinió pública occidental ?d'aquesta manera? Potser perquè els palestins no van haver de sobreviure als camps nazis? Per això se'ls pot exterminar impunement?

Enllaços recomanats: Premis cinema