És de marbre fixat a la paret amb claus de bronze, tot un estil solemne de principis del XX. És la reina entre les seves germanes, filles i netes que també retolen carrers de Girona. Fa patxoca, la placa. Però encara en fa més la seva inscripció: "En sessió de 4 de juliol de 1906 l'Excm. Ajuntament acordà donar á n'aquest carrer el nom del fill ilustre de Catalunya, fundador de les societats corals, Joseph Anselm Clavé, colocantse en memoria la present làpida a 4 de novembre del mateix any." La primera singularitat de la placa, ja secular, és la seva supervivència : és un clar manifest catalanista i curiosament no el va afectar la persecució governativa contra les llengües que no fossin el castellà. (Al mateix carrer, el bar Royal es va haver de dir bar Rosal).
Josep Anselm Clavé, 1824-1874, és una figura cabdal, polític, escriptor, periodista i músic que posa fe en el compromís cívic i a l'edat de 21 anys crea una agrupació coral, ferment d'un capítol històric de la música catalana; treu els treballadors de les tavernes per a dur-los a cantar als cors que ell mateix funda, aleshores de la revolució industrial; trenta o quaranta homes s'incorporen a cada vila als "Cors Clavé", els quals arriben a federar un centenar d'entitats. Clavé i el seu esperit es veuen acompanyats per altres personalitats que conreen afeccions, activitats, dèries i dedicacions tan diverses com la divulgació de la geografia amb l'excursionisme i el paisatgisme, el sardanisme i la dansa, el col·leccionisme i la creació de museus, el teatre amateur, i totes les voluntats d'associar-se i d'obrir entitats; un conjunt honorós, com la cara riallera d'un tarannà català que estima així aquesta terra i aquesta gent. Ja seria hora de que els sociòlegs ens expliquessin clarament la línia subtil que pot separar el civisme i el patriotisme. És incalculable el valor de tanta il·lusió i de tant de voluntariat invertits en el món de la cooperació i de les afeccions, colze a colze. Les bones voluntats varen portar una promoció social -Serra i Moret en deia un "refinament"- de les masses proletàries que ha estat el secret de la reeixida dels pobles. Hi ha una feliç coincidència entre autors que estudien el fet del civisme; per exemple, Mark Planellas diu que "els grans processos de renovació de Catalunya són culturals, a banda de polítics." Per altra part Carles Bonaventura expressa que "la força cívica dels catalans ha estat decisiva en tots aquells moments en que ens ha calgut tornar-nos a aixecar malgrat tenir-ho tot en contra."
Situats en clima de convenciment de que les formes culturals, tradicionals, heretades, que té la societat civil per a realitzar-se, són el millor fonament del civisme, ens caldrà aprofundir, emmirallar-nos, aprendre, tots aquells missatges de civisme que ens han llegat les èpoques pretèrites, com proclama la placa del carrer Josep Anselm Clavé, cantonada carrer del Nord.
I és en aquest mateix clima quan unes determinades paraules sobten, i couen, perquè un Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, arran de que un sector de la cultura popular es queixava de no haver sigut degudament atès, el Conseller va dir que ara "Hem d'inventar tradicions noves".(¿?) Tot un Conseller ha de recordar que al Congrés de Ciutats Educadores (Barcelona, 1990) s'acordà que "la ciutadania acollirà i realitzarà tant iniciatives d'avantguarda com de cultura popular i tradicional." Afegim-hi que si aquestes manifestacions populars i tradicionals -que són humus, tronc i branques de Catalunya- si no les fem els catalans no ens les farà ningú. El patrimoni, tan ben enlairat per una placa de bona memòria, amenaça ruïna.
