La raó us farà lliures", diu l'objectivista. I també: "L'educació us farà veure la llum, us farà capaços d'acordar regles justes". Això, però, té un punt d'idealisme: quantes vegades no hem dit (o pensat) allò de "deixem-ho estar, no ens entendríem pas"? El diàleg acaba essent de sords; les idees o sentiments de cadascú són inamovibles: "tu a la teva, jo a la meva", "tu interpretes això, jo allò". El problema, és clar, és que poden desaparèixer unes bases mínimes on construir un cert consens. Aquest és un tema que dol molt al racionalisme: sembla que hi hagi qüestions irresolubles. I, més enllà: hi ha valors universals, que valguin per a tothom? Potser ho és el dret a la vida, però aquí avortem fetus de cinc mesos i els llancem a les escombraries; allà maten la dona infidel a pedrades o tallen la mà al lladre.
Quan l'entesa és impossible, ve la temptació de la guerra. S'imposa l'irracionalisme, sovint buscant arguments racionalitzadors de les emocions, a fi de justificar la força: no és legítim matar a qui et vol matar?, no ho és eliminar a qui t'ha colonitzat?, no ho és la "guerra santa" per recuperar terres d'on els teus avis foren expulsats a sang i foc?, no ho és que molts russos o xinesos pensin que les eleccions lliures són una pantomima i prefereixin un líder fort, protector de la nació?
L'equilibri dissuasori dels més de 50 anys que van de 1945 a 2000 va esclatar amb l'ensorrada del "socialisme real" i la de les torres bessones l'11-S. S'ha donat la volta al progrés i anem cap enrere? No. Sempre que sapiguem frenar els dogmes.
