É s evident que ni la crisi ni l'augment de l'atur són exclusius de l'Estat espanyol (un milió més de desocupats a Espanya respecte al 2007). A Suïssa, un país sòlid i amb un nivell de vida més elevat que el nostre, l'atur ha crescut un 10% en el darrer mes i l'entitat financera Credit Suisse anunciava ahir que l'any vinent entraria en recessió. Als Estats Units han assolit la major xifra de desocupats des de 1945. Però, també és evident que en cap altre país del nostre entorn la coincidència de la crisi financera i immobiliària ha tingut un efecte tan devastador sobre el mercat laboral com a Espanya, que registra el major nombre d'aturats des que existeixen estadístiques. L'augment d'un 66,39% en un any a Girona és demolidor.

Les dades qüestionen les polítiques desenvolupades fins ara per les diferents administracions (la Generalitat té competències en polítiques d'ocupació) per aturar aquesta sagnia. Queden per comprovar els efectes de les mesures anunciades per Zapatero -amb el pla d'inversions municipal al capdavant- que han de notar-se a partir del mes de maig. Ara bé, no ens enganyem. Aquestes inversions en obra pública seran un pedaç per maquillar conjunturalment l'augment del nombre d'aturats. Benvinguda sigui tota iniciativa per reactivar el mercat laboral, però el problema d'Espanya, com s'ha demostrat amb aquesta crisi, és estructural, i això exigeix mesures de molt més calat. I, d'altra banda, cal preguntar-se fins a on podrà suportar la societat espanyola aquest desgast, si es perllonga com apunten les previsions. Perquè un major atur no només suposa una contracció del consum i, per tant, de l'activitat econòmica, sinó també una sèrie de tensions socials que històricament s'han superat en l'àmbit familiar i de les relacions. Però aquesta realitat social ha canviat en els últims anys.