Cap on va Catalunya?

rafael fernández juanola.

figueres.

Fa cinc anys el primer tripartit va aconsseguir governar, sense ­haver guanyat, gràcies al sistema electoral. En aquell moment molts ens vam fer il·lusions: crèiem que el pujolisme estava gastat i que ­calia un canvi. Ens semblà que el canvi arribaria. Tot estava de cara. Ens van prometre una administració pública menys pesada i més àgil, més eficaç, sense amiguismes ni enxufismes, en què, per sobre de tot, primaria l´interès del poble.

Després de tot aquest temps, sincerament, i em sap greu dir-ho, crec que tenim una administració pública molt més pesant, pesant i ineficaç que la que teniem fa cinc anys (només cal llegir la premsa... bé, segons quina, clar, la que no es dedica a fer propaganda). Tenim més administració que mai, més càrrecs que mai, més enxufisme que mai, més amiguisme que mai i, gastem més que mai.

Si això és política social per al poble, política d´esquerres... que em perdonin.

Els governs del tripartit no només estan fent el ridícul sinó que han fet caure el bon nom de Catalunya... Arreu tothom se´n fot (potser caldria fer un estudi sobre això, ara que estàn repartint a tort i a dret diners per a estudis... ehem)... han engreixat l´administració fins a límits que semblen ridículs, gasten el que no hi ha i per això necessiten més (per pagar tanta administració i estudis, s´entén, si no no s´entén)... El que és encara pitjor, o millor, segons es miri... han fet que molts pensem que el pujolisme no va ser tan dolent, sinó que va ser, fins i tot, bo o molt bo.

Llàstima que els hereus del pujolisme no hagin sabut seguir l´estela i també s´hagin afegit al carro de la mediocritat... si no, un altre gall cantaria...

El futur que ens espera als conductors de cotxes

eugeni domingo ribary. bescanó.

És molt negre el futur que espera al vehicle privat: radars a centenars, menys carrils de circulació, menys espai, impostos creixents, aparcament en extinció i prohibitiu. Sembla que els ­polítics no vegin que a molts ens cal el cotxe per viure i treballar. En canvi, cap polític diu ni fa res en relació amb els camions, ­autobusos o avions, que no contaminen? Ningú pregunta a la gent que de veritat utilitza les carreteres què els semblen les mesures que ­estan imposant. I el Govern parla de «participació ciutadana».

Aquestes polítiques les fan funcionaris i tècnics que generalment tenen horaris fixos en llocs fixos i jornades contínues de treball i que no han d´anar gaire sovint en cotxe i els és més fàcil agafar els transports públics. Com vo­len que ens moguem els comer­cials, viatjants, transportistes, representants, inspectors, arquitectes, metges, mestres, etc.? No poden aplicar-se a tot arreu les mateixes mesures.

Que no veuen que els cotxes estan en ple procés de canvi ecològic? Com s´atreveixen a atacar una indústria de la qual tants catalans viuen (o vivien)? S´inventen la paraula «pacificar els carrers» amb l´excusa de treure els vehicles de les ciutats.

N´estic fart de veure policies desesperats posant multes i grues atrafegades.

Reflexions davant la diada dels Reis Mags

Lluís torner i callicó. girona.

Acabem de celebrar la festivitat dels Reis Mags, i tant en el decurs de la cavalcada, com a casa nostra, ens va tornar a ­impressionar gratament, un any més, contemplar la innocència i la il·lusió que reflectien els ulls dels nostres infants. D´una manera ­especial aquells i aquelles que ja no som joves i tenim la sort de ser avis, per la qual cosa potser tenim el nostre esperit més procliu a la sensibilitat, ens deixem enlluernar per la màgia que envolta ­aquesta celebració -malgrat que a voltes ens costa un xic d´acostumar-nos als excessos consumistes de la ­societat actual-. Ara bé, enguany, aquesta mena d´encanteri ens l´han enterbolit un xic les imatges escruixidores que, aquests darrers dies, ens estan arribant a través dels mitjans d´informació, molt especialment les que ens mostren la cruesa d´uns infants morts, sense tenir-hi cap culpa, com a efectes col·laterals -diuen com a excusa- en la lluita mantinguda entre jueus i palestins.

Les guerres sempre ens han ­semblat un terrible disbarat, vinguin de la part que vinguin, ­perquè al seu decurs es desfermen tota mena de violències, i ben sovint els que més en reben les conseqüències, com en aquest cas que ens ocupa, són els més febles. A més a més, en aquest cas, encara ens costa més d´entendre, ja que ens sembla mentida que això es pugui viure en un temps com són les diades del Nadal, si tenim en compte els llocs sants on ­s´està produint aquesta tragèdia. Per això, l´altre dia, veient la joia als ulls dels nostres nens i nenes, en la seva contemplació dels Reis Mags, no podíem apartar la imatge dels que, essent com ells, han mort en aquella contesa, i això ens mou a pregar perquè els contendents d´aquesta contesa, hi posin fi com més aviat millor.