En el decurs de la història no sempre hi ha hagut una pugna pel predomini social entre la tècnica i l'art. Perquè si les ciències proporcionen un progrés material important, no ho és menys el que fan possible unes disciplines que permeten a l'ésser humà un desenvolupament intel·lectual integral. És a dir, dues condicions obligades a com?paginar-se. Leonardo da Vinci, l'exemple més gran, conreava per igual la ciència i l'art. O la cúpula de Brunelleschi, a Florència, tant perfecta artísticament perquè ho és matemàticament.

Però el segle XVIII comença a canviar tot. Les ciències experimentals i la revolució industrial separen definitivament les ciències i les lletres. La balança es decanta amb el capitalisme, que només mira el benefici immediat; l'interès econòmic malmet l'equilibri entre ciències i humanitats, entre intel·ligència lliure i poder. No cal dir qui guanya ara, si García Lorca o Bush.

I una prova actual és que, malgrat po?lítiques socials amb bones intencions, cada cop hi ha menys possibilitats de desenvolupar les humanitats, com ho demostra l'elevat nombre de projectes finançats en ciència o tecnologia i la minsa quantitat dels qui fan recerca en qüestions com les arts o les lletres. La raó és molt senzilla: les humanitats no donen guanys econòmics. La cobdícia és gairebé excloent, i estaments oficials -com ara ministeris o con?selleries-, o privats -com caixes o fundacions-, que haurien de tenir cura de reconduir aquest desequilibri, l'agreugen per la desproporció amb què donen beques per investigar unes i altres matèries. Falten enginyers, fí?sics, matemàtics. Però no més que arqueòlegs, escriptors o filò?sofs. Per citar uns exemples.