El motel: símbol del desert urbà americà

13.01.2009 | 00:00
El motel: símbol del desert urbà americà
El motel: símbol del desert urbà americà

Per nosaltres el nòmada americà parla dues llengües: l'anglès i l'automòbil. El sistema neoliberal reclama éssers a la deriva sense llaços ni vincles

Bruce Bègout és un professor francès de Filosofìa de Bordeus que ja ens havia impressionat amb la lectura del seu famós assaig Zero Polis. Un clàssic estudi crític sobre la seva anàlisi d'un viatge a Las Vegas. Avui, un cop més, l'editorial Anagrama de Barcelona, ens ofereix Lugar común. El motel americano. En una Europa-Girona on el declinant model ultracapitalista - desenrotllista - tècnic - mercantil s'imita en les nostres no ciutats; cada dia més desèrtiques-inhumanes-insostenibles. El fals ajuntament d'esquerres, nacional i ecologista de Girona ha fet un fals exercici de participança democràtica ultradirigida i manipuladora per destruir el darrer moviment reivindicatiu veïnal -tal com feren amb els veïns del Barri de Santa Eugènia-. Avui els ha tocat a la plataforma "Salvem la Devesa. No al pavelló d'esports a la Devesa", un projecte endegat pels prepotents hereus del nadalisme-desarrollista al servei dels grups immobiliaris i monopolístics de les grans empreses d'obres públiques de Barcelona i Madrid. A pesar de les campanyes populars contra el pavelló de la Devesa, la MAT i les xarxes elèctriques, l'AVEÉ segueixen construint el nostre territori per sota terra, i per sobre arrassen boscos, terres de conreu, etc. En canvi, a Amèrica el territori al voltant de les petites i grans ciutats és infinit i està rodejat de grandiosos boscos, rius, llacs, deserts, pratsÉ A Girona i comarques, però, està ja saturada d'autopistes, carreteres i, sobretot, d'urbanitzacions.
Per aquest motiu, per les contínues derrotes i impotència dels moviments alternatius, només ens queda, tal com diu el sociòleg Vidal Beneyto, l'estudi i la resistència crítica, i difondre llibres com El motel americano que ens donin sòlids arguments desmitificadors del model de vida americà i el seu desenrotllisme depredador de l'home i la natura.
Volem dir d'entrada que per nosaltres el nòmada americà parla dues llengües: l'anglès i l'automòbil. El sistema neoliberal reclama éssers a la deriva sense llaços ni vincles. Així tothom està cridat a convertir-se en un ésser migratori i itinerant, llançat a les carreteres en funció de les feines i seguint el flux dels capitals. Tant els grans executius de les multinacionals com els pseudoempleats treballadors temporals, canvien contínuament de lloc, família, casa, ciutat, treballÉ la seva prolongació existencial són el cotxe, el telèfon mòbil, el portàtil, i sempre la carretera, les estacions de metro, bus, aeroports i, segons les categories, grans hotels o vulgars motels, acompanyats de dones de lloguer prostitutes de luxe o de barra americana. Aquests homes no pertanyen a cap ciutat, no tenen casa, tots acaben separats i divorciats diverses vegades, la seva companyia és el tabac, l'alcohol, la televisió i sobretot el cotxe.
L'home de les masses del segle XIX: era un transeünt somiador o l'investigador de les grans ciutats -Londres, París, Berlín- descrits per Poe i Baudelaire. I al segle XX per Valery i Benjamin: avantpassats de l'home ambulant errant de les carreteres desèrtiques, el rodamón sense destí ni passat, l'amnèsic desorientat: de la pel·lícula París-Texas, que va a parar en un motel miserable en els confins del no-res sense saber d'on vénen i a on van; al volant del seu vehicle condueix amb un sentiment d'angoixa total i un no gens dissimulat estranyament absolut cap a tot el que l'envolta. Només la vida ordinària pot calmar el seu sentiment de desorientació.
Doncs parem el cotxe i entrem en qualsevol motel i serem un anònim personatge d'un film americà: al vestíbul podrem donar el nom que vulguem, anar sols o acompanyats, ni ens miraran ni ens preguntaran res: només pagar. Per fora i per dins tot és igual: mediocre i vulgar, i sobretot funcionarial. Les pintures del gran pintor realista americà E. Hopper són el millor retrat del deshumanitzat món de la postmodernitat americana. Aquesta solitud, desolació, sensació de desert urbà que tenen totes les no ciutats, carrers esdevinguts suburbis que esperen l'Apocalipsi d'una societat sense ideals-solidaritats-cultura, sinó al culte absolut als beneficis immediats i a l'eficiència del confort, l'economia, l'individualisme i la desvinculació amb el món.
I acabarem recordant un extraordinari i ignorat film, Idiocracy, de Mike Judge que ens mostra una Amèrica del Nord on campa la ignorància, on ningú sap llegir ni escriure, ni parlar correctament, el president és l'estrella de la lluita lliure, la tele, el cotxe, els mòbils, els ordinadors, són els reis de la incomunicació, dels alineats no homesÉ la realitat absurda reflectida en tantes novel·les i films de carretera.

Enllaços recomanats: Premis cinema