Josep Pla ha dedicat moltes pàgines a la nostra ciutat. Moltes de memorables i dignes d'una permanent atenció. El seu llibre de records sobre els anys de Girona és la peça més singular i una referència imprescindible. Però després hi va tornar en diverses ocasions. Posteriorment la peça posterior més notable dedicada a Girona és, segurament, l'escrit que va preparar en ocasió de la inauguració de la Fontana d'Or. Es tracta d'un escrit de 1973, La Girona del meu temps i la d'avui, incorporat al volum 32 de l'Obra Completa que du el títol general de Prosperitat i rauxa de Catalunya (Barcelona, Ed. Destino,1977, pàg. 531-588). En aquest escrit s'hi combinen reflexions i referències sobre l'etapa viscuda a la ciutat, sobre la manera de ser de la ciutat, la visió que Pla en tenia i sobre el seu esdevenidor amb algunes reflexions i propostes, com la d'instal·lar un restaurant a la mateixa Fontana d'Or. Acabada de restaurar i pensada més com a centre de cultura, la proposta podria sonar a una transgressió total. Però Pla hi tocava i en el fons plantejava una altra qüestió. "Un restaurant important, a Girona, seria un dels elements de civilització més importants que podria tenir". Anem, però, al final mateix del text de Pla,que és el que justifica el títol d'aquest article. Davant de propostes com la del restaurant i d'altres, la reacció ciutadana va ser de poc entusiasme. "Aquestes iniciatives personals foren atacades per vulgaritat. Foren considerades hipotètiques. Posar a la Fontana d'Or un cafè, un restaurant, quina vulgaritat! Foren considerades hipotètiques. Però, quan acabarem de considerar Girona com una ciutat hipotètica?".

Vet aquí un repte plantejat a la ciutat l'any 1973. I, ara, passats 35 anys, podem dir que ja tenim algunes respostes plausibles. De les que complaurien Josep Pla, que donarien resposta palpable, tangible, a la intangibilitat d'una ciutat massa temps hipotètica. En realitat, si només parléssim de restaurants, de cafès distingits, de locals on es pugui menjar i menjar bé, com el mateix Pla deia i que a Girona considerava un tema perdut, la resposta és més que evident i mostra el seu punt més àlgid amb l'estrella d'en Pere Massana i les dues dels germans Joan, Josep i Jordi Roca i, sobretot, el reconeixement més universal d'El Celler de Can Roca com un dels cinc restaurants més importants del món.

Pla en el mateix escrit plantejava la qüestió en uns termes molt més amplis, en forma d'autèntica interpel·lació a la ciutat, amb uns apunts gairebé programàtics:

"Ara bé: és tota aquesta Girona que no es veu el que ha creat una gran curiositat, sobretot entre la joventut, per la ciutat antiga... Tot plegat té molt bon sentit i està absolutament lligat amb el país -que és l'única cosa que ens ha d'importar, si volem arribar a algun resultat. Totes les persones que saben o intueixen que Girona podria ser una ciutat sensacional hi haurien d'ajudar. S'hauria de treure de Girona aquest gruix infecte de ciutat provincial que porta a sobre a causa del centralisme de tants anys, i que per a la ciutat ha estat un desastre. Si jo pogués dir alguna cosa en aquest punt, diria que ja no és hora d'escriure elegies ni que gotegin, pels ulls, unes llàgrimes. El que s'ha de fer és actuar intensament, deslliurar-se del dogal de lentitud i de còmoda habitualitat que ens ofega, no perdre ni un moment. Caldria fer un catàleg dels edificis que s'haurien de ressuscitar, seriar-los i treure'ls a la llum del dia, buscar els diners sense parar. Si algun dia ens trobéssim que Girona és la vigèsima part del que és Siena -per posar un exemple- la generació que hagués fet aquest miracle seria altament recordada".

La citació és llarga però em ve molt bé per buscar també resposta en aquests altres terrenys assenyalats per Pla i certificar que ja des de fa un temps Girona ha deixat de ser en molt bona mesura una ciutat hipotètica.

Donant-hi voltes he trobat algunes respostes en un text d'Antoni Puigverd que va ser escrit inicialment a finals del segle passat (1998): Girona, publicat per Triangle Postals amb text de Puigverd i fotografies de Jordi Puig. Aquest text, lleugerament retocat i ampliat, forma part d'una nova edició actualitzada i en format més petit i de butxaca i amb fotografies també noves (Triangle Postals, 2009). Text i fotografies incorporen les darreres novetats de la ciutat i afegeixen al balanç positiu que formulava Puigverd ara fa deu anys, els valors de Temporada Alta, el Museu del Cinema, el nou Auditori, el parc del Migdia, el parc de les Ribes del Ter i algunes peces d'arquitectura contemporània que han començat a dignificar la ciutat nova. S'hi esmenta, fins i tot, el nou centre comercial amb "l'eix brillant" que és l'illa administrativa de l'antic hospital de Santa Caterina rehabilitat. Fins al punt que Puigverd creu que finalment es va difuminant, a poc a poc, la frontera estètica entre la ciutat antiga i la Girona moderna i contemporània. "Tot el nucli antic de Girona, en general, s'està renovant amb aquesta ambició de síntesi.(...). Des que la nova Universitat ha optat per situar alguna de les noves facultats i serveis al cim del nucli antic, la recuperació i revisió consegüent de la Girona històrica ha avançat a bell ritme. Deu haver estat el cop de gràcia definitiu contra el fatalisme de la decadència. Un fatalisme que l'Ajuntament democràtic i la societat civil han combatut al llarg dels últims anys amb entusiasme".

Trobo que en diversos punts, i amb els contrapunts que es vulguin i que el mateix Puigverd també faria, hi ha en aquest text i en aquest llibre una rèplica clara a l'al·legat que ens formulava Josep Pla l'any 1973, potser fins i tot una resposta convincent. I no puc dir definitiva perquè no hi ha mai res definitiu. Una darrera frase per acreditar-ho: "Sembla, per tant, que la història estigui compensant la ciutat pels llargs segles de penalitats i desgràcies. El fet és que tot el dramatisme que aquesta ciutat ha acumulat s'està reconvertint en bellesa, tal com simbòlicament demostra la transformació de la part que resta de les antigues muralles, símbol que van ser dels antics sofriments i ara transformades en agradables itineraris turístics des dels quals es pot observar com la ciutat es desvetlla...".

La Nuri, del quiosc de la Rambla, sap com m'apassiona Girona, una passió que compartim, i sap com m'agrada d'estar al corrent de totes les novetats. Cada vegada que una revista, un suplement, un llibre, una col·lecció de postals tracta de Girona m'ho fa avinent i m'ho dóna. No fa gaires setmanes em va fer observar el suplement d'El Periódico amb els tres germans Roca i la seva mare a la portada, i diumenge passat em va donar el nou Girona, de Triangle Postals, que refent un bell llibre de 1998 actualitza les virtuts de les transformacions més recents de la ciutat. Així, en les meves passejades dominicals de primera hora, he trobat la resposta als dubtes sobre la ciutat hipotètica. Girona és ja més una realitat, és una resposta clara a aquell contundent interrogant de Pla: "Però, quan acabarem de considerar Girona com una ciutat hipotètica?" La resposta és clara, senyor Pla: Ja, ara, el 2009 ho podem donar per fet o per gairebé fet perquè mai no hi ha res que es pugui donar per fet del tot.