Bye, bye, Michael

THOMAS SPIEKER La notícia ha copsat els mitjans de comunicació de tot el món. Ha mort el Rei del Pop, "l'amo" de la música disco dels anys 80, una estrella universal. El seu talent no el neguen ni cap músic ni cap crític ni ningú amb dos dits de front. La seva música pot agradar més o menys, però d'ençà que en Michael Jackson tenia dotze anys ha sabut moure milers de milions d'esquelets arreu del planeta. Els criticons, els envejosos, els que només saben fer-se notar depreciant els altres com a única aportació del seu frustrat enginy, s'han passat anys i panys censurant les seves mancances, les seves excentricitats, els costats foscos de la seva ànima. Passa sempre i és normal (o no?) que quan algú aixeca el cap per sobre dels altres, algú altre vingui amb un martell per intentar tornar-lo a enfonsar sota la superfície. Però amb en Michael no han pogut, ni podran. La seva mort el convertirà definitivament en mite, en profeta d'una època, en model. Recordo com s'omplia la pista de ball de Chic quan, després d'una pausa d'uns segons, sonaven les primeres notes de ThrillerBilly Jean o de tants i tants altres temes inoblidables. La gent alliberava la seva adrenalina, ?oblidava els pensaments negatius i el mal rotllo i era feliç per uns instants. Els meus pares eren fans d'Elvis Presley i tot i que ja m'agradava, no compartia la seva dèria. Després vingué l'època dels Beatles, que vaig entendre un xic més, tot i que mai com la generació precedent. A mi, la música em començà a entusiasmar als anys 70, quan Abba es va fer omnipresent, Barry White em posés la pell de gallina i els Jackson Five em movien els muscles de forma inevitable. Els Bee Gees i la Gloria Gaynor em van regalar la independència definitiva i em vaig fer adult escoltant en Michael i tots els que l'envoltaven -des de Donna Summer a Chic, de K.C. & The Sunshine Band a Grace Jones i Nina Hagen, etc. No tinc ni idea si la globalització i el consumisme permetran que el "disco sound" dels vuitanta envelleixi amb la mateixa dignitat que el Rock'n Roll d'en Buddy Holly, les àries de Maria CallasMontserrat Caballé o els "Grans Èxits" de VerdiWagner. El que sé, és que ha modelat tota una ?generació, encara que a hores d'ara ens haguem tret les muscleres...