radiografies gironines: pujada de sant feliu - calderers

LLUÍS BOSCH MARTÍ l'altre dissabte a la tarda, camí del nostre estudi del carrer de Calderers, ensopeguem amb el sempre irònic i rialler Deulofeu; creador del fantàstic museu de nines de la pujada de Sant Félix. Es lamenta que després d'un any d'èxit del seu museu, visitat per diversos milers de persones, no es veu en condicions de seguir finançant-lo si no rep alguna ajuda institucional. En una de les seves típiques rauxes diu que com que no tindrà cap magatzem per guardar està disposat a cremar totes les obres del seu museu de la fantasia.
Aclaparat pels comentaris del bon amic Deulofeu, ens trobem amb un altre amic, en Nani Rocas, em crida per anar a veure l'humida i tenebrosa sala d'Exposicions de la Carbonera, tot rient em convida a entrar a veure un altre publireportatge municipal titulat Lletres enamorades tot gipant per allà dins ens va cridar l'atenció que el vigilant de la sala, en solitari, a la penombra, estava llegint un voluminós llibrot, nosaltres dos seguim fent broma de l'exposició, li vam dir: jove, voleu dir que us hi veieu? Ens respon: és per poc ratet, a les set pleguem. Intrigats pel gruix del libre li comento: No estarà llegint algun best seller? I el jove amb to d'orgull m'ofereix que vegi de quina obra es tractava. En llegir el títol de la novel·la el vaig felicitar, es tractava, no gensmenys de Vida y destino de Vassili Grossman, una de les millors novel·les russes sobre la Segona Guerra Mundial. Entrem a parlar una estona de literatura amb el porter que ens comenta que és un exlampista, poeta amateur, gran lector que ara està a l'atur. En Nani i jo en seguir comentant el llibre-catàleg que hi trobem a faltar per oblit de la seleccionadora, la senyoreta Eva Vázquez, esteta platònica postmoderna, no es recorda de tota una sèrie d'autors gironins més crítics amb la seva ciutat, com Enric Marquès, Jaume Fabre, Josep Clara, Jordi Vilamitjana, i perquè no, un servidor que signa aquest article.
Amb en Nani, ja fora de l'exposició, seguim criticant la Girona de façanes i li senyalo cap a l'única oficina de la Caixa que no hi vagis a demanar gaire crèdits ni ara ni abans, són molt primmirats. En aquell moment sortia de l'edifici de la Caixa la María Luz, cosina del Nani, vídua d'en Casas, cosí germà del seu pare i propietari d'aquell famós edifici que en els baixos hi havia ubicat un dels grans magatzems de fruita del Barri Vell.
Tot caminant cap al nostre taller anem saludant veïns, els dependents de l'òptica de can Rueda. A la farmàcia de la Creu Blanca, on recordarem l'entranyable amic Vidal, que s'amagava a la cantonada per fer el darrer cigarret abans d'entrar a treballar. Era l'hora foscana en què els centenars d'ocells de la placeta començaven a xisclar, ho feien tan fort que per les queixes dels veïns, els serveis municipals d'artileria venien a tirar unes salves perquè marxessin... i en Nani, que sempre té set, i per poder seguir la tertúlia volia asseure's a l'única terrassa de bar d'aquella zona. Contesto al Nani que tinc pressa. I tot seguint fent història d'aquells indrets: li explico que en aquell minúscul local hi havia una botigueta de bijuteria i regals regentada per la família de la "quaranta mil duros" premi mític que li havien donat per haver estat la reina de la festa major del carrer. Per acomiadar-me del Nani el convido a un gelat a la nova gelateria, de Martins, vell amic dels temps de la mili, un dels millors perruquers de senyores de Girona.
Seguim caminant i des de les finestres dels baixos de la casa senyorial de la família De Puig, on hi vivia també el doctor ?Nogués, poderós canonge de la catedral, sentim la música del violoncel de Pau Casals, que el músic Conrad intenta recuperar i tornar a fer sonar després d'un terrible accident.
Passant pel davant del supermercat de la Margarida, entrem a comprar una ampolla d'aigua, un dels darrers petits súpers més importants del Barri Vell i tot pagant li preguntem si és cert el rumor que es volen jubilar. Somrient ens diu que sí, però que ja vindrà algú a continuar el negoci, o un altre de diferent?
Ja entrant al carrer Calderers, en aquest moment avança arrogant en Miquel Casals, fill i continuador d'una nissaga de les més importants famílies de constructors i reformadors de cases del Barri Vell. En Miquel és un dels independentistes catalans més aferrissats, patrocinador del nou grup d'en Carretero. Com un servidor és un dissident de totes les esglésies i camarilles i amb en Casals no s'hi pot fer gaire bromes, hi deixo al Nani conspirant.
Saludem el sempre atrafegat propietari del petit restaurant El Cul de la Lleona i ensopeguem amb en Pere, fill d'en Joan Pujolràs, l'expopular pastisser del forn Montserrat, els veritables batlles populars del Barri Vell, ja que un i altre han estat presidents durant molts anys de l'associació de veïns d'aquells carrers. En aquell moment el lampista Juanola estava parlant amb en Joan Pluma, tinent d'Urbanisme de l'Ajuntament, protestant que no estaven d'acord que els veïns de l'Onyar haguessin de pintar amb pintors triats per l'Ajuntament gironí. Passem de llarg per no entrar en la polèmica. I volem acabar el recorregut per entrar a saludar l'únic perruquer d'homes de la zona, Narcís, un barber dels d'abans, que en aquell moment estava afaitant mossèn Doménech, rector de les parròquies de Sant Feliu, Carme i Devesa. S'esperava el comissari X de la Policia Nacional. A més, el barbut advocat Hereu, clergue rector de l'església ortodoxa de Girona. I tot xerrant, de sobte ens recordem que a les vuit havíem quedat amb la Lourdes, propietària de l'única botiga de records de Girona, que havíem d'anar a fer una foto al voltant de l'estàtua del Cul de la Lleona amb un grup d'artistes gironins com l'Isidre Vicens, Perpinyà, Huedo, Carrera i servidor, autors de les pintures reproduïdes en els trencaclosques editats per ella.
I perdonin, un cop feta la fotografia ja és hora d'anar a pujar al nostre taller; en un edifici esplèndid acabat de restaurar: i no per la família Casals, sinó pels propietaris individuals, que alguns d'ells ens hem arruïnat. A més, els informem que en els antics baixos que hi havia la gran fusteria Costa i després botiga d'exposicions de l'amic Hugas, fa anys que s'intenta llogar sense èxit per uns 4.200 ? (700.000 pessetes).