El president treu pit

PERE LLADÓ I ISÀBAL El president de la Generalitat treu pit. Ha aconseguit tancar el punt més important de la legislatura amb èxit, malgrat que pel camí ha patit un munt d'incomprensions i més d'un maldecap inesperat. Però la realitat és tossuda i al final s'ha imposat la força de la raó.
Possiblement Zapatero s'hi hagi vist abocat per les circumstàncies, però ja se sap, Madrid només escolta Catalunya quan necessita els vots per a governar. Els diputats d'ERC i del PSC se'ls havia acabat el marge de maniobra i, si el finançament acabava malament, de ben segur que no haurien tingut més remei que tombar el govern per tal de salvar els mobles de les eleccions catalanes de la propera tardor.
Ara, amb el nou model de finançament, els recursos de la Generalitat se situaran per primera vegada per sobre de la mitjana en relació amb la resta de comunitats autònomes, tot arribant al 105,6 a l'any 2.012. De debò, era de justícia. No podia ser que, per raons de solidaritat, Catalunya fos uns dels territoris que més aportava a la tresoreria de l'estat i que en canvi hagués de renunciar a la construcció d'infraestructures per motius pressupostaris.
Allò del peix al cove del president Pujol i que va funcionar al llarg de vint anys ja és història. Per primera vegada, s'estableix un criteri d'equitat transparent, que permet conèixer l'aportació de Catalunya a la solidaritat i que neix amb vocació de perdurar en el temps. D'altra banda, es fa un repartiment econòmic que obeeix a la demografía, per la qual cosa els governs autònoms tindran el mateix volum de recursos per habitant, corregint així un greuge històric.
L'èxit de la negociació només s'ha vist enfosquit pel trist paper de CiU. Una vegada més, en un moment clau per al país, s'ha equivocat. Ho va fer en la negociació de l'Estatut i repeteix l'escena en un tema vital pel futur de Catalunya.
Una qüestió com aquesta no pot ser fruit d'un grapat de diputats ja siguin d'un color o d'un altre. Ni pot dependre de la bona voluntat del govern central de torn. Calia centrar unes bases i el conseller Castells, tot fent el paper de formigueta, ho ha aconseguit gràcies a la seva capacitat intel.lectual i a un treball rigorós i incansable.
L'èxit final també és fruit del tàndem Ridao-Puigcercós. El primer és un home seriós que a Madrid ja té el respecte de la Cambra i el segon ha iniciat la carrera de candidat i ja no pot jugar a marejar la perdiu ni a fer volar coloms per pur sentit de la responsabilitat.
Avui tothom s'ha de sentir satisfet i més quan el PP en un mar de contradiccions crítica l'acord. Els populars madrilenys acusen els catalans d'emportar-se massa diners, mentre que els d'aquí diuen tot el contrari. En definitiva, ara arriba l'hora de la veritat. I en aquest moment ja no poden tremolar les cames per tal de tirar endavant un programa que faci de Catalunya un país més fort i amb més ambició. Encara que algú tingui mal de ventre.