Montilla i mas, cap a la reconciliació?

CARLES NAVALES És comprensible el canvi de to d'Artur Mas en el debat parlamentari d'ahir divendres. Més del 50% de l'electorat de CiU està d'acord amb el sistema de finançament acordat pel president Montilla amb el president Zapatero. La intempestiva oposició inicial CiU va fer que es quedés sola, ni La Vanguardia ha defensat l'acord, tot i que tampoc s'hi ha oposat (l'ambigüitat de qui encara no te clar on és el poder polític). I és que els convergents van calcular malament. Pensaven que ERC no acceptaria un model de finançament que no aprovés CiU, com va dir fa temps Joan Puigcercós. Però això no ha succeït i el tret li ha sortit per la culata a Oriol Pujol, veritable ideòleg de la radicalització nacionalista. Pujol ha de saber que en política hi ha cops que es guanya i cops que és es perd, però hauria de tenir més clar, encara, que la política catalana no és una partida de pòquer entre tafurs.
Sembla que Artur Mas comença a tenir consciència que hi ha qui pot dur-lo a la ruïna. Tant de bo se centri. Sàpiga que, a més dels seus, compta amb l'estima de molts que mai l'hem votat, però que considerem seriosament l'esforç que està fent per a redefinir l'estratègia nacionalista des de la metamorfosi amb el pujolisme.
Amb l'acord també s'ha evidenciat que els líders de CiU van ser mals gestors polítics. És sabut que Arzallus va treure a Aznar (aleshores, ja no valia l'excusa d'ETA) moltíssim més que CiU al Majestic. Els excel·lents resultats que ens ofereix ara el president Montilla fan crèixer encara més la hipòtesi de la poca capacitat negociadora dels governs nacionalistes.
I, una última conseqüència: el gir d'ERC, que ha decidit centrar-se. En cas de mantenir-se així els nostres independentistes, desapareix la hipòtesi d'una coalició de govern PSC-CiU: si no varien les coses, les pròximes eleccions autonòmiques es dibuixen com una confrontació entre la coalició progressista (PSC-ERC-ICV), que va guanyar les passades eleccions, front la coalició conservadora (CDC d'Artur Mas i UDC de Duran Lleida, amb la falca del PPC), que les va perdre.
Fa just un any vaig sopar a l'Empordà amb el president Montilla i Santiago Carrillo. Ningú es va atrevir a vaticinar què passaria amb el finançament. El que sí estava clar per a tots tres era que, dins del PSOE, si algú podia ser capaç de fer el pas decisiu cap al nou model autonòmic, aquest era el president Zapatero; ningú més. I així ha estat.
Molt ha canviat al PSOE. Corria el mes de setembre de 1985. Felipe González convidava Raimon Obiols-llavors primer secretari dels socialistes catalans- a veure's a La Moncloa. Al president del govern l'havia impressionat l'article "Catalunya, assignatura pendent", publicat dies abans. El líder català escrivia, entre altres coses, que l'únic necessari era organitzar una forma democràtica, eficaç i no conflictiva de relacions, seguint la vella regla que Nicolau d'Olwer va resumir gairebé epigramàticament: "Necessitat d'unió; impossibilitat d'amalgama". I afegia que no hi ha un problema català, sinó un problema espanyol. El sorprenent és que Felipe González i Raimon Obiols mai havien parlat a fons del tema.
Avui les coses ja no són així. Les converses sobre Catalunya i Espanya entre els presidents Zapatero i Montilla han estat moltes. El nou PSOE aposta per resoldre la qüestió territorial i lluny queda la uniformitat del socialisme vell. Que duri.