Com que fa molta calor escriuré un article gelat). Als catalans ens costa molt anar units, cadascú va i vetlla pel seu veral i difícilment coincidim en projectes comuns; ara mateix si un foraster contempla què passa entre els dos partits nacionalistes CiU i ERC, sempre a mata-degolla, no entendria res i s'emportaria una opinó molt negativa de nosaltres. Teòricament semblaria que aquests partits haurien de trobar punts comuns per un pla polític compartit i el que troben, talment fos el que de forma obsessiva busquen, són desavinences i trets diferencials que eixamplen més la distància entre ambdues formacions. Si no n'hi havia prou amb dos han aparegut nous partits que competiran per arrencar vots a CiU i a ERC, mentre el PP i el PSOE s'ho miren sarcàsticament.
Catalunya és un malentès i pocs són els moments històrics en què totes les veus s'han fet una sola i que un únic destí ens ha agermanat. Campi qui pugui i l'últim a sortir que apagui el llum. Ens costa establir lligams d'interrelació i per alguns aquesta cèlebre faula inspirada en l'autoodi, tan cruel, que ara explicaré els sembla definidora del nostre tarannà social com també de l'actual situació política catalana. Una vegada un conegut del rei va evitar que aquest morís sota les potes d'un cavall enfollit. El sobirà, agraït, li va dir que podia oferir-li el que volgués, però sabedor que estava renyit amb el veí, enemistats per una bajanada, li va posar de condició que donaría el doble al veí del que ell demanés. Al cap d'uns dies de pensar's-ho va anar a trobar al rei per expressar-li el seu desig: li va demanar que el deixes borni.
Pocs i mal avinguts, ara bé, l'any del gran fred, el 1956, el més gèlid de la història recent d'Europa, l'any que moriren les oliveres, per primer cop, sense que serveixi de precedent, hi hagué unanimitat catalana: tots passàrem fred, ningú se n'escapà. Per primer cop la veu del poble català va ser un clam: "Fot un fred que pela" deien els de Lleida, els de Barcelona, els de Tarragona i els de Girona. Quatre punts cardinals vinculats pel mateix factor climàtic per una gelada vinguda del nord d'Europa que deixà tot el continent fet un glaç. El Turó del Home va arribar a 19º sota cero, Vic a -17º, Girona, Barcelona i Sabadell a menys 10º, Banyoles a -14º. Els hiverns més freds a Catalunya dels que hi ha constància metereologica foren el 1891, 1893, el 1905 i el 1956.
Un servidor tenia 9 anys quan el poble quedà sota els efectes d'un fred siberià, sec i constant. De l'1 (la nit de la candelera) al 20 de febrer tot Catalunya va quedar gelada, encarcarada com un bacallà salat; la gent de l'interior no pogué anar a Barcelona i els d'arran de mar tampoc no podien moure's. Ningú podia sortir del seu poble. Un miracle prodigiós: tot Catalunya estava d'acord que mai s'havia respirat una rispa tan extrema, un fred tan glacial.
Caramells de gel, estalactites lliscant de les canaleres de les cases i dels conductes d'aigua per regar els camps. Fins l'aigua del mar que porta sal es gelà, i pengolls de glaç regalimaven de les roques, un fet mai vist pels més ancians de la costa. Els vidres interiors dels domicils particulars quedaren glaçats i les fonts deixaren de rajar perque s'hi havia fet un tap de gel a la boca; molta gent va romandre sense aigua corrent perquè les canonades rebentaren per culpa de l'augment de gruix de l'aigua en solidificar-se. Les relliscades pels carrers eren freqüents. Totes les basses eren pistes de gel i els nens ens divertíem tirant grans pedres per fer-hi forats. Els més atrevits caminaven per la superfície gelada. Fins en alguna gorga de la riera d'aigua quieta s'hi va fer una capa espessa de gel i resultava molt bonic veure com penjaven els caramells dels arbres del costat.
No es van suspendre les classes, excepte per als nens i nenes de pagès. No obstant dins els col·legis no ens moviem del costat de l'estufa que alimentavem amb fusta i carbó sense parar. Anàvem amb passamuntanyes. El mot passamuntanyes s'ha perdut, i molts joves ignoren que el passamunytanyes és una roba de tela gruixuda que tapa les orelles, el nas i la boca i té una petita finestreta al davant dels ulls; abans tothom la feia servir per defensar-se del fred. Portàvem tres jerseis i recordo que ens vestíem sense sortir del llit, damunt la samarreta ens posàvem la camisa; les bosses d'aigua calenta eren un mitjà efímer per escalfar els llits, ja que quan es refredaven millor no tocar-les amb els peus abrigats amb els peücs de llana que ens feia l'àvia.
Els nens si ens queixàvem ens deien "qui no té seny, no té fred", "si tens fred, embolica't amb la paret", "en temps de fred val més una capa que un barret" o "el que guarda del fred, guarda de la calor". Durant aquell període la gent exclamava "aquest fred farà molt de mal, ho rostirà tot i si neva més haurem de desenterrar el campanar amb un rampí" (la mare ho solia dir molt això últim).
Sempre m'ha fet gràcia l'expressió "el fred crema o rosteix les coses" ja que els efectes perjudicials del fred o de l'excés de xafogor sobre la botànica són els mateixos. Contra la calor abrasadora cerquem una ombra.
