Quan es va repetint la dita que a l'estiu tota cuca viu és inevitable pensar en les cuques del xivarri, el desgavell i la xerinola que en l'estiu troben terreny adobat. Sembla que l'estiu s'estigui esperant a la porta del calendari per desplegar el seu repertori de fets sorollosos, situacions d'escàndols de nivell de so. Des que tenim turisme convivim amb poblacions de marina que rivalitzen pel renom del número 1 en consum d'excitants que acaben en multiplicació de fressa. Submergits en temporada alta sembla que tot s'acaba aquí.
Però sortosament els mesos d'estiu permeten viure més cuques que les pròpies del turisme. He tingut accés a uns testimonis directes que vénen a ser un reconfortant revés de la medalla d'aquell full de ruta de la nostra marxa social. Tinc el goig de presentrar uns testimonis autèntics que són fruit d'unes experiències viscudes per uns nois i noies adolescents assistents a un torn de les incomptables colònies que s'organitzen aquí. Colònies, casals, escoltisme, cursos i cursets d'estiu de tota mena formen un conjunt de recursos que subratllen la preocupació educativa d'aquest país, tot complementant els primers papers que representen la família i l'escola. Un grup de nois i noies guiats pels seus monitors -aquest col·lectiu que fa filigranes pedagògiques mai prou elogiades- ha viscut una experiència personal del silenci i a la nit; va ser en un cim de muntanya on es varen situar, separats estratègicament l'un de l'altre; només una noia monitora va anar donant la mà a un nen que per diverses circumstàncies hauria sigut de resistència dubtosa. La solitud estava servida i cadascú havia d'obrir l'esperit, a partir dels sentits, a una experimetació personal i nova. Al seu retorn m'han permès accedir als seus testimonis viscuts. Una mostra és aquesta: un diu que mai no s'havia sentit tan sol, mai, estirat a l'herba mirant el cel ple d'estrelles tenia l'impressió d'estar viatjant cap a algun infinit, qui sap quin. Un altre noi explica que s'ha trobat formant part d'un univers de silenci i de foscor, com si fos l'únic que existís. Amb tota sinceritat un noi confessa la seva ànsia: "No m'agrada estar sol, per això m'he quedat dret i quiet, per no tocar tant la solitud". Ben diferent és aquell que ha sentit una alegria a dintre seu, respirava millor, captivat per la quantitat d'estrelles que ha vist, ni un pam de cel sense estrella. Un altre reflexiona que a la muntanya ha pensat en tothom, família, amics i companys "no sentia res, però sabia que tothom era molt a la vora". La monitora explica que aquesta experiència ja l'havia realitzada altres anys, però avui, amb un nen agafat a la mà ha sigut diferent: "He experimentat que algú em necessita ara i aquí, mirant estrelles i escoltant el silenci ens estrenyem les mans, ell per no tenir por i jo per aprendre que "els humans som molt petits, m'han vingut ganes d'abaraçar el món, m'ha vingut la idea d'un infinit on tots ens podem estimar".
Els ensenyaments que ens han baixat aquests nois i noies de la muntanya són de caire edificant. Són unes altres cuques, diferents de les que estem acostumats. Tastar la solitud, enyorar la companyia i les riqueses del diàleg, per després fer la ?reentrada a l'atmosfera quotidiana del pa, el rellotge i els semàfors de cada ?cantonada, i altra vegada el rebombori ofensiu.
El pedagog Celestin Freinet diu que "a ningú no li agrada doblegar-se a mecàniques en les quals no participa". Fer entrar, participar, el nostre jovent en el coneixement directe del valor d'alguna immensitat, com el silenci, honora tots aquells educadors de l'esplai que tenen la responsabilitat i la traça de treballar les reserves de l'humanisme.
