Ho he dit en ocasions diverses: ens hauria de caure la cara d'empegueïment i recobrar el sentiment de vergonya, tan escàs. Als periòdics, a les ràdios, als programes informatius, als blocs apareix sovint una de les paraules que provoquen més aversió. Faig referència a la paraula corrupció i al seu derivat corrupte. Però també és una paraula que defineix el nostre temps. Com una pesta, la corrupció penetra les vides i les voluntats. La mediocritat, la hipocresia, el sectarisme, l'enveja són altres cares del mateix políedre. Té forma polièdrica, la corrupció. El llatrocini només n'és una cara.

El cas és que la setmana passada, crec que era divendres, vaig posar la ràdio del cotxe i vet aquí que vaig poder sentir un fragment d'un programa que emetia IB3 ràdio: Bullit d'estiu. Eren devers les onze i, en aquella hora, tocava posar-se una mica frívols. Llavors vaig poder sentir com tallaven a trossos -era com si la desxuiassin- una persona que conec. I, perquè la conec i sé alguna cosa del seu treball, de la seva capacitat d'esforç i de la seva categoria intel·lectual i humana, vaig considerar d'una bestialitat salvatge la frivolitat amb què la desqualificaven. Vaig decidir que mai més de la vida tornaria a sintonitzar IB3 ràdio. Mai més.

La desvergonya, el judici gratuït, la ignorància, la mala llet amb què s'atrevien a atacar aquella persona revela el seu fracàs humà. Però això mateix era el que feien els feixistes: atribuïen un seguit d'invencions a aquell que volien eliminar. D'aquesta manera podien acusar-lo carregats de raons. Sé de cert que el feixisme cerca reactivar-se.

Durant molts d'anys, més de quaranta, he lluitat amb aferrissada ràbia per uns mitjans de comunicació que es manifestin i parlin en llengua catalana, alhora que escampin en totes direccions i difonguin la cultura que s'hi expressa. Aquella gent que intervenia en la tertúlia era tan poqueta cosa que no paga fer l'esforç. Tant té que allò que diuen ho diguin en català o en txec. No tenen res a dir. Improvisen a partir de la seva frustració i del seu fracàs. No parlaven des del coneixement, ni des del contrast, ni des de l'estudi. Només des de l'enveja. No saben que la impertinència només és eficaç si es fa des de l'estètica, no des de la vulgaritat.

He llegit en algun lloc que el Govern de les Illes Balears està satisfet d'haver aconseguit uns mitjans de comunicació -ràdio, televisió- que s'expressen íntegrament en català. Però això no és suficient. Joan Fuster, fa una partida d'anys, contestava a aquells que, després de la llarga persecució de la llengua durant els temps obscurs, es conformaven a parlar català i s'hi sentien satisfets. Deia: "Puix que parla català, vegem què diu". La ràdio pública ha de parlar català, però no la posem al servei de quatre mediocres que, lluny de convertir-la en un benefici públic, la posen al servei del seu fracàs, de les seves rancúnies, de la seva mediocritat mal païda. Que ningú pensi que les meves paraules van contra la llibertat d'expressió. També puc mostrar les ferides que he obtingut en la lluita per aconseguir aquesta i algunes altres llibertats. Però he après que, sovint, aquells que s'aferren obstinadament a la llibertat d'expressió no tenen res a dir.