MIQUEL MARTÍN
El món és ple de persones carregades de presumpció, persones que pels seus títols, o estudis, o diners (o sense cap raó) caminen tibats com un ciri, amb la mirada tan enlairada que es perden tot el que els envolta. Però afortunadament, al món també hi caben persones d'una senzillesa i d'una humanitat extraordinàries. Aquestes últimes, que són més aviat escasses, són les que deixen una petjada més fonda, precisament perquè no pretenien deixar-ne cap, de petjada.
En Xico Florian era un pescador de Sa Riera que va caminar per la vida com si anés a bord d'una barca: amb el respecte i la humilitat que la mar aconsella als qui saben escoltar-la. Segurament perquè va néixer a tall d'aigua, sempre el va acompanyar la salabror, tant en la seva parla com en el seu caràcter: afable, franc, tenyit d'humor. Sabia que a la vida calia llevar, però també calar; sabia que els vents i la mar poden canviar en un girant d'ulls; sabia que "qui vol peix s'ha de mullar es cul". Sabia tantes coses! I les sabia amb generositat, és a dir, era feliç compartint-les, explicant-les i, per tant, passant el relleu del seu saber.
Era un convidat assidu a les "Converses de taverna" del Museu de la Pesca de Palamós, on posava en comú les seves experiències amb altres pescadors. Va col·laborar en diferents llibres sobre la pesca, en el plànol de la costa de l'Empordanet i en articles de La Vanguardia sobre el parlar salat. Diverses televisions van recórrer a ell quan havien d'endinsar-se en la nostra costa i fins i tot Thalassa li va dedicar un programa: Xico: la memòria de Sa Riera.
Jo vaig tenir el goig d'entrevistar en Xico un munt de vegades a Ràdio Begur amb el company Pere Molina. Vam conversar sobre la pesca, el turisme, el corall, els americanos, sobre tota una colla de temes que ens permeten conèixer el nostre passat i aprendre a valorar-lo. Ara, aquest material apareixerà en un llibre i un CD que deixaran testimoni d'una riquesa lingüística, cultural i popular que es va perdent.
Però si d'alguna cosa estic especialment orgullós, és d'haver convertit en Xico Florian en personatge d'una de les meves novel·les, Cabells de Medusa. Primer perquè és la millor manera que vaig trobar per agrair-li tot el que em va ensenyar. I segon, perquè confio cegament en les paraules i sé que poden fer petits miracles.
El miracle que molta gent conegui la vida anònima i soferta de persones com en Xico, el miracle que el pòsit de la parla i la saviesa populars arribi a futures generacions. I el miracle que ara mateix més ens reconforta: conservar la seva veu, les seves paraules i el seu sentit de l'humor.
