Fulgors (VI)

JULIO MANEGAT Encara que amb el risc de cansar una mica els meus lectors amb aquesta ja llarga sombra de records d'abnegats homes i dones, segueixo creient que aquest record és convenient airejar-lo molt de tant en tant.
Potser, en el misteri de la seva mort -la mort sempre és un misteri-Vicente Ferrer m'ha ajudat a escriure uns articles que no tracten de brutes polítiques, guerres i violències sense solta. Bé, seguim posats en aquesta llarga evocació de fulgors més o menys propers en el temps.
Recorden vostès l'abat Pierre? Era l'àngel dels marginats de París, dels captaires que, tòpicament, vivien sota els armoniosos ponts del Sena. L'abat Pierre va inventar l'organització altruista denominada Els Companys d'Emaús, dedicada, això sí, a atendre, en tots els aspectes als nombrosos pobres de la capital francesa. Van ser mils els arrelats que es van salvar gràcies a aquest home, prim, de barba espessa i ulls brillants. Algú va dir d'ell que era un home pur, però que era una llàstima que s'envoltés de llicenciats de presidi. Aquell gegant de la bondat va replicar: "Reprotxar-me això es tan estúpid com reprotxar a un metge que vivia entre els seus malalts".
Els seus primers companys, el que són les coses!, eren, sí, gents sortides de la presó, llicenciats soldats de la Legió, obrers sense feina ni esperançaÉ Sé molt bé aquestes coses perquè el meu pare, que ja s'havia cartejat amb l'abat Pierre, va anar a París amb l'objecte de conèixer personalment aquest home d'una increïble força espiritual.
Més d'una hora van estar parlant i després el meu pare va tenir ocasió de coneixer in situ les diverses obres creades sota l'impuls de l'àbat Pierre i la col·laboració dels seus "companys d'Emaús". Conservo la fotografia que va dedicar al meu pare. Abat PierreÉ Un altre fulgor entre tants altres. Va rebre, ja propagada la seva fama de santedat, l'ajuda de gents poderoses i sensibles. Amb elles van arribar la compra de terrenys, l'edificació de pisos pràcticament gratuïts per les gents del carrer, albergs, orfanats, infermeries, guarderiesÉ. Tot això es va agrupar sota el nom de "Comunitats de l'esperança". Darrere d'elles un saial vell i una veu clamant solidaritat humana, fraternitatÉ Van ser molts els cors que a França i a altres llocs del món van saber respondre a aquesta veu i van rebre una mica d'aquella llum, d'aquell fulgor.
I un altre sacerdot, també podria ser un seglar, el pare Pire, que va tenir, el 1958, el Nobel de la Pau, i va consagrar la seva vida a un altre tipus de pobres: els desplaçats, refugiats sense nord ni camí, lluny de les seves pàtries i llars. La seva obra es va prodigar a l'Àfrica, a l'Orient Mitjà i a l'Àsia. Va ser, com tants d'altres, un immens vagabund de l'amor als desarrelats, als famolencs sense rumb de la Terra.
I hauríem també de recordar Pere ?Casaldáliga, que porta ja més de quaranta anys fent el bé dia rere dia a la dura regió brasilenya del Matogroso. I Francesc Corbadella, a Chad, ajudant un metge en un pobre hospital de Goundi. I Àngel Olará, de l'ordre dels Pres Blancs, dedicat a l'Àfrica, a Wukivo, als nens del carrer, als nens abandonats, tuberculosos, malalts de sidaÉ "Només" porta allà més de quaranta anys d'incessant feinaÉ
De tots ells podria i potser s'hauria, de parlar llargament de la seva obra, de la seva generositat, de la seva capacitat de sacrifici, de la seva grandesa d'amor.
Deixem-ho per avui. El meu pròxim article serà ja l'últim, encara que podrien succeir-li molts més centrats en tan singulars i portentosos sers humans de la més o menys llunyana història humana, coneguda o anònima.