Anècdotes

AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER d'anècdotes me n'han explicat i n'he llegit moltes. Perdonin la petulància però d'anècdotes en sé un niu, d'altres coses vaig coix. En conec de ben extravagants de filòsofs, de literats, ben prosaiques, d'artistes, molt pintoresques, de polítics, recargolades, de militars, algunes del tot ximples, de reis, tan capricioses com egoïstes, de rics maniàtics, de capellans, relacionades amb la gastronomia, d'actors presumits i esquerps i de gent senzilla del carrer.
Ara n'explicaré una que feia les delícies del pare. És una anècdota picardiosa i pagesívola, entre un barber avar i un drapaire mofeta, famós en la comarca per les seves animalades.
El drapaire va preguntar al barber de què en feia dels cabells i aquest, sorprès, li va respondre que els llençava. "Doncs mal fet, jo te'ls pagaré; ja fa temps que compro els cabells dels barbers dels pobles i quan el camió és ple, els porto a Barcelona. Es veu que un savi ha fet un invent amb els pèls. Quan en tinguis uns quants sacs passaré a recollir-los, així tots dos hi farem negoci". El barber va començar a farcir sacs i quan trobava el drapaire li deia que passés ja a recollir-los; aquest li responia que fins que no en tingués moltes saques no hi aniria. La dona del barber es va cansar de trobar sacs a la cuina, al menjador, arreu de la casa, i va amenaçar el seu home que si no anava a buscar el drapaire, els cremaria. El barber va anar-hi i el drapaire rondinant el va advertir que abans de res volia escorcollar els sacs. Ja a la barberia va agafar un grapat de cabells i va dir-li: "Ho has fet malament perquè els has barrejat, ara hauràs de separar els blancs, els negres i els de color panotxa". L'enrabiada del barber per la presa de pèl va ser tan grossa que solemnement el prevení que si ho explicava li cremaria el magatzem.
En les amenes sobretaules havia escoltat per boca d'un meu oncle aquesta peripècia de l'Onassis. Com a encapçalament afirmava malgrat ser molt ric, era de temple bonhomiós, de cap eixerit i un xic tavernari, com tot bon grec. L'Onassis solia entrar a la una en un hotel per dinar i cada dia ensopegava amb un jove que pretenia parlar amb ell. Cansat de tanta insistència li va preguntar què volia i el jove va contestar: "Ben poca cosa, només vull una paraula. Em dic Jan i demà, a aquesta mateixa hora, seré en aquella taula al costat d'uns senyors i li demano simplement que em digui "Jan"". Al dia següent l'Onassis encuriosit va veure el jove al mig d'homes de negoci, es va atansar i va cridar "Jan". El jove immediatament va respondre: "Ho sento senyor Onassis però ara mateix no el puc atendre". L'Onassis va exigir al seu cap de personal que contractés aquell jove; el volia tenir en nòmina.
En canvi un altre meu oncle coneixia totes les anècdotes reals o imaginàries atribuïdes al pintor Rusiñol; la figura de l'artista ha quedat orlada dins una aurèola d'enginy esmolat i d'atreviment a voltes poca-solta. La que li feia més gràcia era aquesta, molt cèlebre, però explicada per ell ens feia riure com si fos la primera vegada que l'escoltéssim. És l'anècdota certa del pintor que va anar al mercat del Ram de Vic i va posar-se a vendre duros a quatre pessetes sense que ningú li fes cas.
He deixat pel final la millor de totes les anècdotes, bé, la que més m'agrada perquè es basa en un fet real protagonitzat per Albert Einstein. Després de rebre el Premi Nobel i ser aclamat per tota la comunitat científica internacional va fer, al cap d'un temps, una declaració que manifestava el seu entusiasme pel cinema i la seva il·lusió per visitar uns estudis de cinematografia. Hollywood el va convidar i va preparar una gran festa per rebre el geni de la relativitat. Després de veure com es realitzava un rodatge va començar el gran homenatge a Einstein on s'hi reuniren tots els productors, directors, grans actors i actrius i figurants. Al cap d'unes hores d'estar dret i saludant a tothom va anar a seure en un sofá al costat d'un actor secundari que era considerat per tothom el més ruc de Hollywood. Tots es posaren les mans al cap dient-se els uns als altres: "L'hem feta bona. Què pensarà de nosaltres?". Després d'una estona en què Einstein no va deixar de parlar veieren amb estupor com l'actor s'aixecava i deixava el científic amb la paraula a la boca. Tots li preguntaren què havia passat i ell, tan fresc, els comentà: "Aquest llanut amb pinta d'eixelebrat ha començat a elogiar el treball dels actors, fins que, cansat, li he dit: miri, bon home, això que m'explica és molt relatiu. Tan bon punt ha sentit la paraula "relatiu", m'ha dit que ell tenia una teoria sobre la relativitat. Espantat li he dit "para ja el rotllo" i per això l'he deixat palplantat".