Garotada marciana

SEBASTIÀ ROIG Enrique Sabater va escriure, l'agost de 1967, un article sobre el trio paraguaià Digno García y sus Carios a la Revista de Palafrugell. El setembre els va entrevistar a Los Sitios.
La trobada dels sud-americans i l'empordanès no va tenir la magnitud històrica de la de Jerry Leiber i Mike Stoller. Però va servir perquè Sabater fes una proposta agosarada al governador civil de Girona: fer publicitat, a través d'un disc de 45 rpm, de les belleses de la Costa Brava. Digno hi posaria els ritmes i ell escriuria el missatge subliminal.
L'invent va colar (prova que el futur secretari de Dalí tenia sentit de l'oportunitat). De tot plegat en va sortir la cançó Costa Brava, un artefacte kitsch que se't clavava al cervell. L'obra va escalar les llistes d'èxits estivals, de 1969 i 1970, amb l'agilitat d'un muntanyista nepalès.
Saltem al present. La complicitat de les revistes Bon Art i Enderrock ha permès una reencarnació eixalabrada de la cançó. Garoina XL (un duet d'un català i una danesa) l'han adaptada amb l'ajut de Jaume Pla i Guillamino. La peça, sense renegar de l'ultralocalisme de l'original, ens arriba recoberta de conya, trapelleria i nous embolcalls sonors. La versió Ron Cremat Step Remix, reconxo!, hauria de cloure les sessions de qualsevol pista de ball. 
El millor d'aquesta marcianada? El look del cantant. Va pel món ocult sota un cap de garota. Podria ser el cosinet blanenc dels Residents.