Tranquil·litat de l´estiu

PEP PRIETO Està comunament acceptat que l'estiu converteix les ciutats en un desmuntable, és a dir, que és el moment d'aixecar l'asfalt i fer totes aquelles obres que al llarg de l'any serien perjudicials per a la mobilitat de persones i vehicles. La lògica d'aquest fet, que es repeteix any rere any de forma inexorable, es fonamenta en l'evidència que en època estival és quan menys habitants hi ha als grans municipis, ja que la majoria aprofita per viatjar o fer la fotosíntesi a la costa. Per tant, els operaris poden treballar i fer soroll amb la immunitat derivada de l'absència de protestants; al capdavall, bona part dels transeünts estan també de vacances i el seu humor, desvinculat de tensions horàries, està més obert, més predisposat a les inclemències. Això, almenys sobre el paper. Resulta que també hi ha contribuents que no volen (o no poden) viatjar i fugir de les capitals, i enlloc està escrit que estar de vacances sigui una garantia per prendre's amb filosofia aquelles decisions que els impedeixen creuar un carrer amb normalitat. Ara mateix, per exemple, a Barcelona es triga el doble de temps a creuar en taxi determinades zones perquè està tot potes amunt. I la veritat és que el sentiment que s'acaba generant és el contrari del que es busca: precisament perquè no s'està treballant, precisament perquè gaudeixes de l'oci que has somiat la resta de l'any, el teu grau de tolerància envers la runa i les màquines és més aviat ínfim, per no dir inexistent. Potser la solució estaria a invertir la lògica i aprofitar els dies lectius per fer totes les obres del món; posats a anar amb cara de gos per la vida, fem que els dies ja siguin directament infernals i així, en arribar l'estiu, aquest recuperarà la seva simbòlica condició d'oasi temporal. Seguirà essent efímer, sí, però sense soroll ni curses d'obstacles.