la complicada rehabilitació dels violadors

Després d'haver passat un mes a casa d'uns familiars, la forta pressió veïnal ha forçat Alejandro Martínez Singul, conegut com el segon violador de l'Eixample, a marxar de Lloret de Mar tot i que no ha ocasionat cap problema, tal i com va informar ahir Diari de Girona.

Les formes utilitzades per alguns veïns de Lloret, més inquisidores que d'una societat civilitzada, no han estat les millors, però també és evident que una persona com Martínez Singul, amb un terrible historial de violacions i abusos sexuals, genera una enorme alarma social. Martínez Singul va sortir de la presó el maig de 2007 després de setze anys recluït. Posteriorment, ha estat empresonat a França per exhibicionisme i condemnat per dos intents d'agressió en una sentència que l'Audiència de Barcelona ha de ratificar. El problema fonamental és que va sortir de la presó sense estar rehabilitat. El tractament psicològic que va rebre no va tenir èxit, però es va beneficiar de la redempció de penes prevista en el Codi Penal de 1973. Què ha de fer i què pot fer la societat davant d'un cas com el de Martínez Singul? Són persones que han complert la condemna, segons la legislació vigent, però que no han aconseguit rehabilitar-se i, per tant, tenen un elevat grau de reincidir. Les propostes són diverses i van des de l'internament en psiquiàtrics especialitzats fins a la realització d'un seguiment policial continuat. També s'ha suggerit la castració química i la Generalitat l'aplicarà de forma voluntària a partir de setembre. Per a molts experts, la solució seria la llibertat vigilada, una fórmula que funciona amb èxit al Canadà. D'altres països apliquen mesures més dures. A Alemanya, els condemnats per delictes sexuals no rehabilitats prorroguen la seva estada a la presó. Al Regne Unit, ingressen en centres on estan privats de llibertat a l'espera que un jutge dicti la seva sortida. La Generalitat ha presentat recentment un programa pioner a Espanya de control del risc de reincidència que permetrà avaluar amb més precisió les necessitats de tractament dels interns. No existeix la solució perfecta, però la societat reclama respostes.