aquest és un homenatge a Alberto Pons Cayla (39 anys), a la seva muller, Teresa Castillo (35 anys) i al seu fill Alberto Pons Castillo (3 anys) de Sant Adrià del Besós; a Pedro García Álvaro, a la seva muller, Ana Maria Sánchez Flores, als seus fills, Ana Amalia García Sánchez (9 anys), Santiago García Sánchez (8 anys), Daniel García Sánchez (4 anys), Juan Carlos García Sánchez (9 mesos), al nebot, Raúl Díaz Sánchez (1 any) i a la germana de la muller, Francisca Sánchez Flores (de 21 anys); a Andrés Caparrós Martínez (40 anys), a la seva muller, Juana Caba Cano (37 anys) i als seus fills, Sergio Caparrós Caba (17 anys), Andrés Caparrós Caba (16 anys), Virginia Caparrós Caba (11 anys) i a l'amic de la família, José Ezequiel Pérez Estévez (18 anys), de Badalona; a Juan José Gordillo López, a Carmen Molina Zarco, a Salustiano Aranda Ocaña i a Juan Hernández Real (31 anys), morts tràgicament a l'incendi de Los Pinares de Lloret.
El dia 7 d'agost d'avui fa trenta anys, 21 persones (7 homes, 5 dones i 9 menors) van morir horriblement cremades en ser sorpreses per un foc forestal que estava arrasant la zona de cases i finques Lloret Blau i Los Pinares. El foc, que va començar en tres punts diferents, va ser intencionat, però mai no se n'ha pogut atrapar cap culpable.
Les imatges fotogràfiques, que alguns mitjans van difondre amb irresponsable crueltat -sense cap respecte per la vida humana ni el dret a la intimitat-, de les víctimes -despullades, carbonitzades, apilonades i rígides-, van ser escruixidores, terribles, espantoses. Traduïen amb precisió la tragèdia però, vistes amb ulls d'avui, podrien ser fins i tot constitutives de delicte.
Cap a les 10 del matí del dia 7 d'agost de 1979, va començar amb singular virulència un incendi entre les urbanitzacions Lloret Blau i Los Pinares. Les zones boscoses de l'indret eren plenes de sotabosc, de branques caigudes, de brancam i fullaraca. Per arrodonir la pira, de cop es va girar un vent de més de 50 quilòmetres que va engegar una llengua de foc que es va anar menjant a gran velocitat tot el que va trobar.
Fa trenta anys, hi havia pocs parcs de bombers, escassos mitjans aeris i una nul·la coordinació d'esforços i protecció civil. Es feia el que es podia. Els criminals que aquells anys van cremar els boscos de casa nostra -per piromania, per enveja, per usura o per instint assassí-, se la van poder campar amb singular tranquil·litat. Aquell desgavell va provocar que encara avui, 30 anys més tard, algú dugui a la consciència la mort de 21 innocents. Per a ell, per a l'assassí, en nom de les víctimes, els més sincers desitjos d'una mort lenta i dolorosa.
Encara hi hagué un altre factor que va jugar en contra de les dissortades víctimes. La urbanització Los Pinares, amb permís d'urbanisme de 1966, s'havia executat amb una certa precarietat i no del tot d'acord als plànols i a algunes normes. El carrer principal, per exemple, s'acabava de cop en un marge. El carrer Bellmunt era un cul de sac no assenyalat. En lloc de carreteres, hi havia camins i no hi havia tallafocs.
Amb aquestes dades a la mà, l'advocat de les famílies de les víctimes, Josep Maria Loperena, va acusar els propietaris de la promotora Fincas Ibéricas S.A., els Srs. Rabassa Rosés i Rabassa Camacho, d'haver acasionat involuntàriament, per l'incompliment de normes a la Urbanització, la mort de 21 víctimes. Reclamava 315 milions en concepte d'indemnitzacions. El cas va durar als tribunals molts anys. El 83, es va tancar; al 84, es va reobrir amb una nova inspecció ocular del lloc; al 85 es va sobreseure, però davant d'un recurs d'apel·lació es va reobrir. Finalment el 1988 es va celebrar el judici que va absoldre els promotors. A partir d'aquí se sap d'un recurs de cassació però se'n perd la pista periodística.
Tot i que queden algunes llacunes que difícilment s'aclariran, els fets van anar així. Força finques de Los Pinares havien estan adquirides per gent de Barcelona i l'Àrea Metropolitana amb la intenció d'anar-s'hi fent la casa, a partir de la disponibilitat econòmica, els estius i els caps de setmana. Per tal de començar a gaudir de la inversió, alguns d'aquests ciutadans s'instal·laven amb tendes de campanya i campaments improvisats damunt dels seus terrenys, entre pins. Aquests estadants solien convidar familiars perquè gaudissin amb ells d'uns dies de natura. A Los Pinares, també hi havia qui sense tenir-hi propietat, es buscava un racó per ubicar-s'hi uns dies. De manera que hi havia dies d'estiu que sense gaire cases, Los Pinares era ple de gent.
Sembla que de les 21 víctimes mortals de l'incendi molt poques tenien propietat a Los Pinares. Això explicaria que desconeguessin "les trampes" de la urbanització amb els carrers tallats i els culs de sac i que, en la seva fugida espaordida de l'indret, anessin a parar al tàlveg mortal. El fet que triguessin tant a abandonar el lloc per posar-se fora de perill s'explica per la mateixa naturalesa de l'acampada. Els cossos de seguretat no els hi sabien i ells mateixos es degueren esperar a última hora per abandonar les pertinences (tendes de campanya, cotxets, cotxes, gàbies amb animals...), que era força tot el que tenien.
Fa 30 anys, a Los Pinares de Lloret, com a resultat d'un cúmul de penalitats i delictes, van morir 21 persones. El Sr. Bisbe va presidir el funeral, les autoritats van repartir abraçades i copets a l'esquena, i molts voldrien aquesta història finida i arxivada. Al capdavall, era gent senzilla i del poble. Doncs, justament per això, la bandera del seu record no s'ha d'abaixar mai! Ni la dels 21 jubilats morts per miserable usura a l'estany de Banyoles. Ni la dels 11 immigrants del camió-pastera a Cabanes. A veure si ens cau la cara de vergonya.
