Quan començava l´estiu

GABRIEL JANER MANILA En ocasió de la mort de Michael Jackson, la premsa escrita, la televisió i la ràdio s'han referit de manera insistent a la síndrome de Peter Pan i l'hi han atribuït. Coneixeu l'inici del llibre de J.M. Barrie: "Tots els infants creixen. Tots excepte un". Peter ha sentit que els seus pares parlaven sobre què faria quan seria gran. I, obstinat en la voluntat d'esser un al·lot tota la vida, decideix que no vol tornar gran, que mai no es farà adult.
La síndrome de Peter Pan es caracteritza per la incapacitat d'assumir responsabilitats, la immaduresa, la dependència, el narcisisme, la convicció que estàs més enllà de la norma. Aquell que la pateix no accepta el pas del temps, no voldria envellir. Peter Pan no vol créixer, ni es vol tornar vell.
Però és negatiu, no voler créixer?
Escrivia Maria Montessori, a començaments del segle XX: "El nin és el pare de l'home". Probablement és cert. Però he conegut nins intel·ligents, divertits, enginyosos que han esdevingut homes insuportables. Què ha passat? Si ens acollíem al pensament de Rousseau acabaríem per dir: L'educació ha fet la seva feina. Eren nins intel·ligents, vius d'enteniment, deixondits. S'han fet adults. Han tornat mala gent. Eren uns nins encantadors, ara són unes males persones. Què ha passat? Es tractaria de deconstruir el procés que han seguit fins a assolir la maduresa. Potser diem maduresa a la capacitat d'esser hipòcrites, d'esser estúpids. El jove anarquista francès Émile Henry -tenia 21 anys el mes de maig de 1894, a punt d'ésser conduït a la guillotina- va dir: "Jo estim els homes per la seva humanitat i per tot allò que haurien d'esser, però els detest per tot el que sónÉ" Émile Henry era, no en dubteu, un bon salvatge. Havia posat una bomba a París, al cafè Terminus, on es reunien els burgesos més poderosos de l'època. Justament, el cafè Terminus es trobava situat a la rue des bons enfants. Ja ho veieu: al carrer dels bons al·lots.
Tornem a la pregunta: És negatiu decidir no créixer?
L'evangeli de Marc posa en boca de Jesús: "Si no us feis com un d'aquests nins, no entrareu al regne del cel". Probablement és el primer text on es reivindica la infantesa, el valor d'ésser un nin. Es tracta de conservar durant tota la vida -però això és el que també volia Rousseau- aquella vivor d'enteniment, la capacitat de meravellar-se davant les coses, la curiositat i l'enginy, la il·lusió de jugar.
També Òskar Matzerath, el nin polonès que protagonitza El timbal de llauna, la novel·la de Günter Grass, no vol créixer. No vol ser, el dia de demà, un adult com els que veu al seu entorn. I decideix que no creixerà més. Ens podríem preguntar: Als nins del nostre país els fa ganes ésser com nosaltres, el dia de demà? La resposta és difícil.
No sé si és evident que Michael Jakson, la gran superestrella del pop, tot i les seves fulguracions, no és un model. Havia venut milions de discs i sobrepassat tots els rècords. Va créixer sense deixar d'ésser un nin, sense que maduràs del tot aquell infant fràgil que portava en un racó obscur de l'ànima. El geni i el monstre convivien en un mateix cos. Era tímid, excèntric, obsessiu. Havia estat un infant adorable. No volia envellir. Els déus van escoltar el seu prec: li regalaren la mort, una nit de juny, tot just quan començava l'estiu.