Després de catorze mesos de pujades de l'atur, tres descensos seguits són un bon motiu per a l'esperança. Aquesta, però, és la situació a Espanya. Vista des de Catalunya, i des de les comarques gironines en particular, la perspectiva no és tan optimista. Sí que és positiu que l'evolució al conjunt espanyol ja no sigui el pendent destructor de llocs de treball que ha estat durant més d'un any, perquè una bona evolució de l'economia espanyola és un factor molt favorable per a la recuperació de l'economia catalana. Però alhora, és motiu de preocupació que la reacció que s'està produint a la major part del conjunt peninsular no arribi encara a casa nostra. Tradicionalment s'ha considerat que Catalunya acumula més atur quan la tendència general és destructiva i genera més ocupació quan la tendència general és positiva. En aquests moments, no és així. És possible que l'efecte dels plans d'inversió impulsats pel Govern central sigui menor en una economia relativament gran com la catalana que en una comunitat de menor pes; és possible que el major component industrial dels nostres sectors productius faci que la reacció sigui més lenta i que hi hagi menys resposta als estímuls dirigits pels governs. Però també és cert que Catalunya és una potència turística i que el juliol és un mes en què es demanda molta ocupació. Tot plegat fa que calgui veure amb molta preocupació que ni tan sols en moments relativament favorables no es produeixi una reacció positiva, ni que sigui transitòria. Hom es pot preguntar què passarà a la tardor, quan fins i tot el Govern central avisa que les circumstàncies seran més adverses. El Govern català no té la clau d'una crisi que és global, però ha d'interrogar-se seriosament sobre quina part de responsabilitat té, per acció o per omissió, en el fet que Catalunya sigui de les pitjors de la classe.