´The Mist´

PEP PRIETO hi ha un tipus de teatre local, fet des de o a prop de casa, que descobreixes perquè hi actua algun conegut o perquè els mitjans de comunicació del territori s'avenen a vendre com a art "patri", en el sentit que la seva singularitat resideix, precisament, en la seva proximitat. Aquest podria ser perfectament el cas de The Mist, un musical impulsat des de Llagostera i resultat d'una trajectòria tossuda, la de Kim Planella, que s'ha basat en la formació i en el no arronsar-se davant els reptes. Però seria fer-li un flac favor limitar l'abast d'aquesta obra a la seva inequívoca fraternitat geogràfica; The Mist és, per damunt de tot, un musical de risc que, en temps de fastuositats escèniques, aposta per l'austeritat com a peça narrativa. Que, en època d'acumulació d'intèrprets, confia a uns pocs el pes dramàtic dels esdeveniments. I que, a l'era tecnològica, refia a les (joves) veus del seu repartiment la força de les emocions. L'obra té, a més, l'encert d'haver evolucionat de les tres hores de la versió estrenada a Girona a una de dues per a la que es representa actualment al Teatreneu de Barcelona, on s'hi pot veure cada dimecres. Tot un mèrit, perquè les coses, almenys en termes artístics, tendeixen a engreixar-se amb el pas del temps perquè decreix la humilitat d'aquells que les vindiquen. Veient The Mist, s'aprèn. S'aprèn a valorar la senzillesa davant l'artifici, s'aprèn a reflectir-se en la dualitat d'uns personatges que simbolitzen el dolor implícit en tot acte creatiu i s'aprèn a diluir el pes de les màscares davant la recerca de l'autenticitat. D'això va, en el fons, l'experiència de The Mist, va de veure un esforç real d'explicar una història ben compassada. I posats a posar-se local, vet aquí la funció final del que esteu llegint: una crida a fer el viatge a Barcelona per veure-la.