Els ulls de la núvia

MOISÈS DE PABLO La núvia té 50 anys i està més contenta que unes castanyoles perquè és a punt de casar-se amb un taxista d'origen italià. Té dos fills, un era advocat, parlava com si lletregés l'abecedari a un grup d'analfabets; l'home, tot serioset, anava cap a notari, però va acabar a la garjola perquè es va barrejar en no sé quina història d'unes comissions per uns terrenys que van acabar en tràfic d'influències. Ell va dir que era una víctima política: ningú el va creure. Ara és l'amo d'una pizzeria de barri amb dos centímetres de merda, ell en diu solera i tradició, dipositats damunt la barra, i si el mires, a primer cop d'ull, sembla més gran que la seva pròpia mare. Et sorprèn veure a la senyora, la seva alegria, entenguin-me, no és perquè tingui 50 anys, que tothom, entre els 49 i els 51 anys, arriba a aquest nivell d'edat i molts el superen i estan tan feliços i mengen anissos. O no. Això de viure crea addicció. Em refereixo a aquesta il·lusió renovada i reconstruïda després de, segur, tantes decepcions i tants de cops de la vida. La seva filla somiava ser model. I era tan prima com podia, i més. No va passar de la il·lusió i de comprar revistes de moda. Això sí, sempre va amb bosses de mà molt conjuntades i els colors de les faldilles sempre li van bé pel color de pell. És mestressa de casa. Ella s'estima els fills. Amb ell no té tant contacte, perquè tothom en la família, sense admetre-ho mai, té la imatge d'ell d'una mena d'àngel caigut. De persona que aconseguiria grans fites, i va acabar com molts de nosaltres: com un supervivent. Amb la seva filla és diferent, també té un parell de fills: la parelleta. S'estima molt els néts. Però el seu taxista és diferent: duu un tatuatge al braç esquerre, on es llegeix: "Portofino" i té una veu molt forta. Ell li diu que és una ciutat italiana que li porta molts records. I ella, que és gata vella, entén que li parla d'una dona que era d'allà, o va conèixer allà. I ella, que no ho pot evitar, sent dins del cor una gelosia creixent, creixent, que acaba en una enrabiada que li fa sentir-se vulnerable. Però ell l'abraça i tot se li passa. Ella ho té tot controlat, ha fet tots els passos: ha preparat els papers del notari, que s'ha de deixar tot lligat; els papers del jutjat, ha escollit el vestit. Té les invitacions imaginades i les que en realitat pot fer sense arruïnar-se. Quan et parla i l'escoltes, no té edat, ni temps ni història al darrere. Et sembla que comença ara; avui, dimecres 12 d'agost del 2009. Perquè després diguin que les il·lusions es perden amb els anys. Les il·lusions es troben amb la vida. I punt i seguit.