FA CENT ANYS, L´OMNIPRESENT TRAGÈDIA

JORDI VILAMITJANA I PUJOL fa cent anys Le Tochal era un autèntic mata-ullsdepoll i durícies; els trastorns gàstrics es resolien amb magnèsia Grau Romanaty; contra les borratxeres es recomanaven pólvores Coza, "que reconcilia famílies, salva homes de l'oprobi i el deshonor i els torna ciutadans vigorosos i homes de negocis molt capaços"; l'elixir Saiz de Carlos i l'Estomacalina Alfajame garantien la integritat estomacal (dispèpsia, inapetència, dolor, vomits, diarrees...); la loció capil·lar antisèptica del reconegut Dr. Stakanowich resolia la calvície; el Santalol Sol Gonorol curava les malalties urinàries i l'Emerin guaria en un sol dia la sífilis, les venèries i l'anèmia; l'elixir tònic nerviós Ferrer curava totes les malalties provinents d'un desequilibri nerviós; l'Hemicranina del doctor M. Caldeiro feia marxar el mal de cap en cinc minuts; el vi de la salut Ramentol destruïa la tisi, depurava la sang i evitava l'apoplegia; la ferro-quina-Bisleri, aperitiu higiènic, era recomanat per tota la classe mèdica com a reconstituent de primer ordre...
Fa cent anys els gironins i gironines trobaven l'aire fresc bàsicament a la Devesa, però cap al tard feien via a la Rambla a veure l'ambient que s'hi coïa. Els captaires ho sabien i se solien encabir sota el pont que el tren tenia a l'entrada de l'avinguda Ramon Folch. Per a l'ocasió acostumaven de mostrar un espectacle potent: peus i cames nus plens de nafres i ferides i un parell d'espelmes enceses al costat. La caritat també era a Girona un article de sang i fetge.
Tot sovint la Rambla es quedava a les fosques i la gent anava i venia del Mercadal a ballar sardanes; a menys, és clar, que el Regiment d'Asia amenitzés la vetllada, que llavors, encara que els rostres es confonguessin en la penombra, els gironins s'encabien pel passeig. Era una desfilada d'estàtues espectrals de cera que es fonien de desig.
Als matins, els carrers pudien. La gent acostumava a recollir les seves dejeccions de dia en algun gibrell i les abocava de nit per les finestres directament a les voreres. Al matí, es quedaven per recollir i "perfumaven" llastimosament l'ambient. Sense deixar les podridures, tot sovint els veterinaris encarregats de vetllar pel bon estat del peix de les peixateries havien de retirar exemplars sencers completament passats. Els havien d'enterrar perquè sinó tornaven a aparèixer. Tot i així, en alguna ocasió fins i tot havien estat desenterrats i reinstal·lats altra vegada a la peixateria.
Fa cent anys va fer tanta calor que els cronistes usaven expressions ben col·loquials per definir-la: "La calor d'avui ha superat amb escreix la mitjana de l'estació. El poc aire que bufava era tan calent que semblava sortit d'un forn" (trad. La Lucha, del 14 d'agost de 1909). Potser per això, en tal dia com avui de fa cent anys, van sonar els xiulets d'alarma a la ciutat que van mobilitzar tothom: tres vagons carregats de suro estaven essent devorats pel foc a l'estació del tren.
On més encesos estaven els ànims era a l'Església. La Setmana Tràgica havia passat tràgica factura en establiments i persones vinculades a l'estament eclesiàstic. A la Catedral Basílica es cantaven lletanies majors després de l'ofici conventual com a acte de desgreuge per les ofenses inferides a Déu i a la seva Església en els darrers successos. El mateix senyor bisbe, Monsenyor Francesc de Pol i Baralt, va publicar al Boletín Oficial Eclesiástico de fa un segle una contundent circular, més política que pastoral, més històrica que eclesiàstica, que val la pena reproduir:
"El ensayo de revolución anarquista, que sembró la desolación en Barcelona a fines del mes pasado, dejó sentir su funesta influencia en algunas poblaciones de Nuestra Diócesis. En San Feliu de Guixols fue quemada la iglesia de San Juan, siendo digno de consignarse el heroísmo de don José Rodas y Valls, el cual en el momento de más peligro penetró en el templo logrando salvar el Santísimo Sacramento; y en el mismo San Feliu, San Juan de Palamós y Calonge fueron asaltados y destruidos los Colegios de los Hermanos de la Doctrina Cristiana, habiendo experimentado también graves daños la Iglesia y Colegio de las Hermanas Carmelitas de Calonge.
Este luctuoso movimiento, revelador de un estado social lleno de odio y podredumbre, ha provocado un grito de indignación general y está en todos los labios honrados la execración de desmanes, que sólo tienen similar en la matanza de frailes del año 35 del siglo próximo pasado y en los horrores de la Commune de París. En medio de tanta desventura y desgracias, es necesario que elevemos nuestras oraciones al Cielo y pidamos á Dios (É) para que seamos libres de los infames propósitos salidos de los antros de la masonería y del infierno.
En su virtud ordenamos se celebre en todas las iglesias parroquiales y conventos del Obispado una solemne función, con exposición de Su Divina Majestad, en desagravio de las grandes injurias que en muchas partes se le han inferido en el sacramento (É) para que abra los ojos a la fe y el corazón al arrepentimiento a estos sicarios de la civilización moderna, corrompida y descreída, que es la peor y más refinada de las barbaries".
Tragèdia sanitària, tragèdia social, tragèdia ciutadana..., i el Sr. Bisbe carregant contra la civilització moderna: la de la llibertat, la de la igualtat i la de la fraternitat. Indubtablement, fa cent anys la tragèdia era absoluta, completa i omnipresent.