ingú no es recorda del temporal de Sant Esteve més enllà dels passeigs i els pantalans. A la costa civil, les administracions s'han apressat a refer amb morter i sorra d'importació les platges d'ús turístic i els camins de ronda urbana. Actuacions d'urgència, pedaços per simular que som superiors a la força de la natura. Fins quan aguantaran? Fins a la pròxima llevantada. L'home tapa forats bo i pensant que reconstrueix. Quanta supèrbia! És el mar el que torna les coses al seu lloc.

El mar fa i refà el coster amb el mateix antull que ha dibuixat les ribes i els litorals pels segles dels segles. Aneu a la costa més verge de tot l'Empordà, cap de Creus, la Mar d'Amunt fins al Port de la Selva i tot el tram que mena de Cadaqués fins a Norfeu, i comprovareu la lenta però inexorable empremta de l'oratge. A redós de la punta de sa Figuera, per exemple, fins fa poc més de mig any s'hi recollia la calanca de pedretes i còdols que duia el mateix nom. Avui és un estimball monumental de roques de grans dimensions, tones i tones de rocam escampat que només la fúria desfermada del temporal pot haver mogut com si fossin grans de sorra de gegant. És la prova del dinamisme de la geografia.

L'home que probablement coneix més bé les minúcies d'aquest tros de país, Arnald Plujà i Canals, autor de nombroses monografies imprescindibles, deu ben saber que les fotografies es fan velles, que els llibres són només documents d'un espai de temps determinat, testimoni passiu per als historiadors actius. Les "135 platges del cap de Creus", el darrer llibre que ha publicat, potser avui hauria de canviar de títol. O no. Tot depèn del concepte que apliquem a la paraula platja. Si és el que publicitem als fulletons de coloraines i classifiquem amb banderetes blaves, limitem la mar a un jardinet que s'ha d'acondicionar cada temporada. Si tenim una amplitud de mires més gran, el mar és un ésser temporal, fill de la calma i la tempesta que manen més que qualsevol pla urbanístic.