AI, EL PAÍS VALENCIÀ!

JORDI BERRIO València em fa mal. Lamento molt i molt la deriva que ha pres la societat valenciana des de ja fa temps, però que s'ha accelerat els darrers anys, i que té com a objectiu final llevar-li les senyes d'identitat, tret d'algun element folklòric, i deixar-la reduïda a la condició d'esdevenir una vulgar província espanyola sense suc ni bruc. Els esdeveniments recents, relacionats amb la possible prevaricació dels responsables polítics de les institucions locals, ens mostren fins a quin punt les coses han patit una degradació en el País germà. Darrerament, s'han obert diferents processos judicials que afecten les figures polítiques més destacades i els personatges dels seus respectius entorns. No sé com acabaran aquests processos, però, probablement, tal com sol passar, tot restarà tapat i arxivat. Ara bé, digui el que digui la justícia espanyola, tot plegat fa pudor d'un socarrimat que no s'aguanta. Que el president de la Generalitat hagi d'anar a declarar al jutjat, sigui o no culpable, és una situació molt greu per al titular de la institució capdavantera del País. La política, i la cosa pública en general, és un dels àmbits més importants, potser el que més, a l'hora de valorar la salut que gaudeix la moral col·lectiva d'una societat. La vida privada i pública de les persones que dirigeixen les altes magistratures d'un país ha d'estar lliures de qualsevol màcula; se'ls pot i se'ls ha de criticar per les iniciatives que instrumentalitzen en l'exercici de llurs càrrecs, però de cap manera poden provocar la més mínima sospita de prevaricació. D'acord amb aquest principi, crec que el Molt Il·lustre Francisco Camps hauria d'haver dimitit des del moment que hi hagué la possibilitat que hagués delinquit. Finalment, els jutges han considerat que no calia continuar amb la causa; una decisió poc clara que ha estat denunciada des de diversos sectors del món polític i també de la societat civil. El Molt Il·lustre es va mostrar molt content en difondre's públicament la resolució judicial, i, des d'aleshores les coses han continuat com si no hagués passat res. Però el mal ja està fet, perquè la moralitat pública ha baixat un graó més. Encara que la inefable Rita Barberà afirmés, sense caure-li la cara de vergonya, que tots els polítics reben regals i que a en Rodriguez Zapatero el van obsequiar amb unes anxoves, la veritat és que els qui tenen càrrecs públics han d'anar molt en compte en aquesta mena d'afers. El poder judicial ha decidit que no hi havia causa, però per al tribunal de l'opinió pública està ben clar que el personatge, si més no, és culpable d'haver mentit descaradament. És públic i notori que va declarar que els vestits que li va fer una sastreria de Madrid els havia pagat de la seva butxaca o la de la seva dona; també és públic que en l'inici de la causa avortada va restar molt clar que no va pagar la indumentària, la qual li fou regalada. No es pot admetre que un polític menteixi, i si ho fa, cal que dimiteixi immediatament, sense excuses ni subterfugis. En els països civilitzats les coses van d'aquesta manera, es considera que no n'hi ha prou que els polítics siguin honestos, sinó que, a més, ho han de semblar. Al Regne Unit, fa poc, s'han produït tot una sèrie dimissions a causa de sospites de possibles prevaricacions. A Alemanya, l'any 1974, es descobrí que un dels col·laboradors del canceller de la República Federal, Billy Brandt, era un espia de l'Alemanya comunista. Immediatament, l'honest canceller social-demòcrata va dimitir del seu càrrec. Era evident que ell no era culpable, però sí que era el responsable del que havia passat. Amb aquesta conducta tan digna, l'honorabilitat del polític alemany no només va restar intacta sinó que encara augmentà. Malauradament, aquesta moral pública escrupolosa, pel que sembla, només es pot trobar en altres països i no a casa nostra.
Tornant al País Valencià, el baix nivell que té la cosa pública resta molt clar observant, per exemple, com i quant s'ha construït a la seva costa. Una muralla de ciment s'allargassa per tot el litoral. Això també passa en altres indrets, a Catalunya, per exemple, però les proporcions i les maneres de fer no han estat les mateixes. En veure el conjunt d'apartaments i d'hotels construïts els darrers anys, ja es pot deduir com han anat les coses, no cal que et diguin res més: l'espectacle conté en ell mateix l'explicació i deixa entreveure la causa. Això ho vaig aprendre, ja fa anys, en veure les construccions i les ciutats dormitoris que es van fer a l'època de la dictadura. Aquell món urbà degradat era el resultat de la situació política, econòmica i cultural que es patia sota aquell règim: les ciutats dormitori, podríem dir, eren el franquisme fet ciment i totxana. Aplicant aquest raonament al que ha passat a la costa valenciana, es veu d'una manera molt clara la situació sociopolítica que l'ha fet possible. S'ha produït una confluència d'interessos entre les empreses constructores, els propietaris dels terrenys i les forces polítiques que governen el País. Una conxorxa de caire mafiós, deixin-m'ho dir, que va en contra de l'ordenació del territori i que, a la llarga, perjudicarà el conjunt de la ciutadania. El desig de benefici de les empreses constructores és l'únic motor que les porta a actuar, car no tenen cap altra pàtria que el diner; pel que fa els propietaris dels terrenys, com és natural, volen treure el màxim benefici de tota l'operació; finalment, intervenen els polítics deixant-se corrompre i, com a conseqüència, modificant els plans urbanística per tal d'augmentar abusivament les zones edificables. El resultat és el desastre urbanístic i paisatgístic de la costa mediterrània. Afegiré, per acabar, que els que componen aquest món de polítics i d'interessos econòmics són els qui, durant anys han defensat, naturalment en castellà, la idea que el valencià és una llengua diferent del català; una idea que fóra simplement estúpida si no tingués un rerefons polític molt clar: separar el Principat del País Valencià.