Un espanyol orgullós

ALBERT SOLER ALBERTSOLER1@HOTMAIL.COM Després d'uns quants centenars d'articles -almenys als lectors se'ls va fer així de llarg- parlant de no sé quin pintor que havia fet un retrat de Franco, el company columnista José Luis Torres ens explicava dissabte que va assistir a un tablao flamenc insta·lat al Castell de Peralada, que això va portar-li al cap la cançó España camisa blanca i que la combinació d'ambdues drogues el van "fer sentir l'orgull de ser espanyol com feia temps que no el sentia" (sic i glups). És un fenomen comú en la infantesa: quan un nen veu Rambo o els pallassos de la tele, surt del cinema amb ganes de matar vietnamites o de pintar-se el nas de vermell. El cas de Torres és més greu, perquè ni els nens confonen Andalusia amb Espanya, així que només ell sap com va arribar del flamenc a l'èxtasi patriòtic i si aquest plaer va anar acompanyat d'alguna secreció de fluïds corporals, detall que s'agraeix que estalviés als lectors.
El pitjor problema no és el de mimetitzar-se amb l'espectacle que veu, tot i que tenint Torres aquesta facultat li recomano el film Brokeback Mountain, que almenys és un western no violent. Tampoc no ho és la peculiar debilitat que els de dretes tenen per les cançons que parlen de camises, ja siguin blanques o -sobretot- noves. El problema greu és sentir-se orgullós de ser espanyol. Ja Cánovas deia que "es espanyol qui no pot ser una altra cosa". No va dir qui no pot ser d'un altre país, sinó qui no pot ser una altra cosa. És a dir, que per aquell polític gens llunyà ideològicament a Torres és espanyol qui no pot ser francès o peruà però també, i sobretot, s'ha de conformar amb tan irrisori títol qui no és ni intel·ligent, ni savi, ni hàbil, ni guapo, ni bon professional, ni res de res. Espanyol i va que xuta.
És tan poca cosa ser d'un o altre país, te tan poc mèrit, que em permeto millorar la sentència canovista afirmant que només està orgullós de ser d'una nació qui no té en la seva vida absolutament cap altre motiu d'orgull.