SEIXANTENA

CARLOS ARBÓ Vaig néixer un 18 d'agost d'ara fa 60 anys. Diuen que el nadó s'amorrava a la teta de sa mare perquè l'havien parit denerit i famolenc. El racionament i l'estraperlo eren estigmes de la tètrica postguerra de misèria i repressió. Un diari valia dos rals. Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, jo vinc d'un silenci que no és resignatÉ
Avui fa 50 anys, quan en tenia 10, era dimarts. Un diari valia dues pessetes. Franco presenciava una cursa de braus a la fira de Sant Sebastià i el bisbe Cartañà celebrava els 25 anys al capdavant de la diòcesi de Girona.
Un vailet treballava a l'estiu deu hores de botones (o grum) en una agència de viatges que buscava allotjament als turistes de pas. Ell els acompanyava i rebia propines a canvi.
Avui fa 40 anys, quan en tenia 20, era dilluns. La Hoja del Lunes valia tres pessetes. Els vents de rebel·lia que bufaren amb força el maig del 68 no havien amainat. Obrers i estudiants d'arreu del país s'enfrontaven a una dictadura que es resistia a desaparèixer.
Un adolescent escrivia poesies, anava de discoteques, bevia com un cosac i volia lligar amb joves estrangeres. Ombres de dies ardents / amarats de sal i sorra, / en un ample mar blau...
Avui fa 30 anys, quan en tenia 30, era dissabte. Un diari valia vint pessetes. Lloret estava commocionat per la mort de vint-i-una persones en un incendi a la urbanització Los Pinares. Els primers ajuntaments democràtics s'acabaven de constituir.
Aquell jove idealista, abandonada ja la militància, s'afegia a la legió de desencantats mentre els arribistes ocupaven les poltrones polítiques. Treballava en una multinacional del petit electrodomèstic que, l'any 1981, va tancar la sucursal i va enviar tota la plantilla a l'atur.
Avui fa 20 anys, quan en tenia 40, era divendres. Un diari valia seixanta-cinc pessetes. Als països de l'Est s'ensorrava el socialisme real imposat a la força per la Unió Soviètica.
Un dia d'agost, un home de mitjana edat i la seva família tornava a Lloret per treballar a l'Ajuntament després de viure vuit anys a Sant Feliu de Guíxols.
Avui fa 10 anys que complia 50 anys. Era dimecres. Un diari valia cent vint-i-cinc pessetes. A les portes d'un nou mil·lenni prenyat de temors i expectatives, un adult ja granat renovava l'esperança en un futur de "justícia, honestedat i treball".
Avui, aquell marrec ha entrat en la seixantena sense escarafalls i convençut del pas indefugible del temps. Cadascú és fill de la seva època i és difícil escapolir-se dels esdeveniments que, a semblança de les constel·lacions de dibuixos imaginaris d'estels, intenten marcar la ruta als humans. Malgrat tot, el destí no està escrit ni és inevitable.