Platja

PEP PRIETO Cada any és el mateix coi de ritual. Et despertes, sospires, et regires al llit, simules malalties infantils, assumeixes que no funcionen i t'amargues. Però t'aixeques. Sí, t'aixeques, et fas la bossa i busques a l'armari el pot aquell que vas comprar quan encara tenies grans a la cara. Veus que encara és a la meitat. Surts al carrer, puges a un cotxe, o a un autobús, o a un tren. Enfonses els peus a la sorra, et cremes, fas cara de circumstàncies, et cagues en divinitats desconegudes i estires la tovallola. Veus els cossos lluents, et treus la sorra dels ulls (la que t'hi llancen els nens que corren) t'espantes amb la fredor de l'aigua i t'untes amb el pot. Mires a esquerra i a dreta. Somrius, quin remei, aquí tothom exposa les dents al sol. T'estires, et cagues en una divinitat coneguda (Apol·lo), reses. Reses perquè s'acabi. Aquest és el ritual que un ésser de pell blanquinosa i al·lèrgic a les fotosíntesis es veu forçat a acceptar, any rere any, quan ha d'anar a la platja. Sempre és el mateix procés, ja sigui amb la família (aquells banyadors XXXL de la mama!), els amiguets ("Has vist quina tia? Però tu has vist quina tia?") o amb la parella ("per què fas aquesta cara, que no et trobes bé?"). Però el segueixes amb parsimoniosa resignació per allò de l'afany de normalitat; al capdavall, si la resta de mortals són capaços de fer-ho sense abaixar el cap, tu també. Quan et fas prou gran, encara que t'ho demani el Sant Pare, t'hi negues, perquè ets lliure, ets un esperit autònom, i invoques vells pensadors que apel·laven a la singularitat dels individus. Fins que un dia, un misteriós dia, et descobreixes a tu mateix torrant-te al sol, somrient com la resta i orgullós de sentir-te com un ou ferrat. Per què? Doncs perquè qui t'ha convençut ha sabut fer-te creure que és el que sempre havies volgut. I ja se sap que les prohibicions, encara que siguin autoimposades, inciten a la rebel·lia.