Sobreviure als fills

MOISÈS DE PABLO Diu el poeta i arquitecte Joan Margarit que no hi ha res més terrible que sobreviure a la mort d'un fill. S'atempta contra la llei natural, contra la natura, i contra la lògica dels éssers humans. Ell parla per experiència pròpia, perquè ho ha patit a les seva pròpia carn. Tot sovint, no pensem en quina mena de drama pot patir un pare o una mare que ha de tirar endavant quan tot l'amor dipositat en el seu fill o filla se'n ha anat en orris. En com et pot desballestar i destrossar la vida.
Un cop s'ha produït la pèrdua, els psicòlegs expliquen que s'enceta la fase de dol. Però aquests mateixos professionals et diran que la sensació de pèrdua es perllonga tota la vida. No han viscut aquesta situació: una persona a qui se li va morir el fill, que sap en tot moment els anys que tindria ara mateix? Per més que hagin passat anys i panys? Això es diu consciència de pèrdua. I explica aquest gran forat en el cor que et deixa una persona que ja no és al teu costat, i en qui tu havies dipositat tantes esperances i somnis. Pensin ara en aquells pares i mares que veuen com el seu fill té problemes físics greus. Que el seu fill o filla depèn, per exemple, d'un transplantament per continuar vivint. Un transplantament que no arriba i que si continua sense aparèixer, li pot costar la vida al seu fill.
S'ha de tenir molta esperança i molta resistència per no deixar-se vèncer. Perquè en un primer moment, la reacció natural és deixar-se aclaparar per aquesta mena de càstig diví, de dissort descomunal, perdre les ganes i la il·lusió per viure. La persona creu que ha d'expiar alguna mena de culpa indefinida que no sap ben bé quina és. O, al contrari, que pateix una injustícia infinita. Segurament els pares es canviarien immediatament per la situació dramàtica que travessa el seu propi fill. Si poguessin, patirien ells el patiment físic per deixar de patir aquesta destrucció mental lenta i inacabable. Els pares i mares que pateixen aquesta situació són molt valents. Són gent que s'arrapa a una esperança, per petita que sigui, per tirar endavant. Per ?albirar un polsim de canvi en una situació crítica o directament terrible. Hi ha pares i mares amb qui parlar-hi no fa intuir algú destruït o corcat per dins, al contrari, fa descobrir la ?determinació d'algú decidit a canviar la realitat. D'algú que no deixarà de lluitar fins sortir d'aquest mal pas. Aquesta mena d'homes i ?dones et fan replantejar les coses, i allò que realment és important: estar sa per plantejar-te reptes és només el ?principi.