En la tribuna més seriosa, se t'ocorre esmentar l'assumpte dels valors morals i socials, i el públic pensa immediatament que ets un plasta, un antic, un pesat i un esgarriacries. Res de perdre el temps amb tonteries, nosaltres som gent moderna, i el que es cultiva és l'èxit, l'èxit econòmic, naturalment, per què existeix algun altre èxit?
A poc a poc, hem arraconat els valors -amb perdó- i ja estem en el punt que l'Exèrcit es nodreix amb facilitat en temps de recessió, i troba dificultats quan la gent troba treball en qualsevol altre lloc. És a dir, i no cal ser un Descartes per veure-ho, que a Espanya és soldat el que no pot ser una altra cosa.
Tenint en compte que l'Exèrcit és el col·lectiu que garanteix la llibertat d'un país, i que els seus homes i les seves dones estan encarregats de mantenir la independència del territori, sacrificant fins i tot la pròpia vida si calgués, produeix cert espaordiment comprovar el grau de vocació dels nostres soldats. Ens traiem de sobre el servei militar obligatori sense un debat al parlament, com si es tractés d'una molèstia, i ja tenim un exèrcit format per mercenaris a pesar seu, mercenaris sense remei. Molta pedagogia hauran de projectar els comandaments per insuflar una mica de moral, i és inevitable el record d'aquella Roma, la caiguda de la qual va començar quan els fills dels patricis van renunciar a formar part de les centúries i hi van enviar als esclaus perquè els substituïssin.
Sento a totes hores la ministra de Sanitat parlant de la grip A. La probable pandèmia sembla que ens preocupa molt, però aquesta altra infecció, aquest ensorrament moral de la societat, aquest virus que ens ha convertit en idòlatres del vedell d'or, al qual adoren fins i tot els ateus, sembla que no produeix cap alarma, el que vol dir que la nostra ruïna és més greu del que sembla.
