La qüestió dels sagnants aquelarres taurins dels pobles en festes, ara mateix en el seu més sòrdid apogeu, potser no hagi de seguir enfocant-se des del punt de vista de la civilitat, del decòrum, de la moralitat pública i de progrés, ni tan sols des del de l'estètica, doncs a quants es lliuren a aquestes pràctiques salvatges fomentades i subvencionades pels seus propis ajuntaments els porta completament sense cura la civilitat, el decòrum, la moralitat pública, el progrés i, per descomptat, l'estètica. Mai no es detindran a reflexionar sobre l'absurd, dramàtic en si mateix fins i tot sense lamentar desgràcies personals, de barrejar la sang i la festa, això és, el gaudi de la gresca i els amics amb l'udolar de les ambulàncies, les intervencions quirúrgiques d'urgència sobre intestins destrossats i, finalment, amb l'inconsolable dolor dels parents. Potser la derrota d'aquesta manera ferotge de concebre la festa hauria d'enfocar-se, sense més, des de l'egoisme, bé que en el seu positiu aspecte de custodi dels drets individuals de les persones, en aquest cas les persones, majoria per cert, que no només no combreguen amb la violència i el maltractament als animals (incloent-hi el dels humans que s'automaltracten enfrontant-se, ebris, a una bestiola espantada de 400 quilos), sinó que els ofèn, molesta i perjudica en el més profund. Potser des de l'egoisme, aquesta cosa que gasta molta mala llet quan se l'embolica, podria construir-se l'acció política i ciutadana per a l'abolició d'aquestes celebracions públiques que es cobren cada any, davant la mirada perplexa de nens i adolescents, unes dotzenes de vides.
És clar, no obstant això, que aquests egoismes individuals haurien de coalitzar-se solidàriament per l'interès comú d'acabar amb l'exhibició pública de tot aquest endarreriment i de tota aquesta barbàrie, ja que els carrers i les places han de ser de tots, no només dels que hi deixen l'eco dels crits descompostos i un rastre de sang barrejada amb serradures.
