Cartes

Volem música en viu
a Cadaqués
Roser Pages i Hugo Garcia. cadaqués.
A l´estiu a Cadaqués, quan el sol ja es darrere de Pení i la gent se´n va de la platja, arriba el moment de la música en viu al bar Talla,un saxo i un teclat omplen les orelles de la gent del poble i els turistes. Com sempre, Bruno Oro, s´ocupa que la temperatura vagi creixent, i és que les cançons, que ell mateix canta, i el to d´humor de les seves històries fan que el moment sigui del més agradable i que el bon ambient regni al bar.
Un vespre el sol no es va pondre, (psicològicament i moralment, s´entén). La guàrdia urbana amb una incomprensible aparició i amb l´ordre d´aturar immediatament l´actuació, ens va deixar descol·locats i indignats. Les trucades d´alguns veïns que no els agrada la idea que hi hagi un bar a prop seu, impedeix fer realitat la possibilitat d´accedir a propostes interessants, que porten fins aquest petit bar d´aquest meravellós poble, grans músics.
Cadaqués és conegut per moltes coses i entre elles per la música en viu que es pot escoltar en els diferents bars... De veritat s´ha de prohibir un fet que caracteritza Cadaqués? La musica és un delicte? Què fem? Què volem? On anem?
Volem seguir gaudint de les actuacions de les vuit de la tarda, volem seguir gaudint de Cadaqués? i és que la majoria? volem música i volem Talla.
Impotència i tristesa davant els lladres silenciosos
familia pagès casanova. girona.
Fa un temps enrere, quan en Miquel i jo ens barallàvem diàriament amb els nazis que varen ocupar la plaça Assumpció durant tres anys i tenien el barri «acollonit» amb la seva conducta, insolent, incívica, maleducada, agressiva? tothom ens preguntava: no teniu por? No, no era por, era ràbia, impotència i sobretot veure´ls contínuament ens feia fàstic.
I vàrem intentar lluitar contra aquest sentiment, perquè ni nosaltres ni ningú no ho hagués de patir.
Moltes denúncies, moltes; moltes hores de son o de tranquil·litat perdudes, moltes; moltes corregudes per evitar que fessin mal a algun immigrant que encara no hagués après que allò era terra prohibida, moltes; moltes humiliacions i amenaces, massa?
Desgraciadament ho vam aconseguir, ja no són al nostre barri! I diem desgraciadament perquè van ser ells qui van guanyar. Un dia es varen deixar anar, estaven acostumats a fer el que volien amb la impunitat que entre tots els havíem atorgat i van enviar una persona a l´hospital en estat molt greu. Alguns són a la presó i altres no se sap on i la «banda» es va desfer, no se sap fins quan.
Ha tornat a passar, ara no són nazis, són els coneguts per la policia com «els silenciosos».
La matinada del 17 al 18 d´agost ens varen entrar a casa. Nosaltres dormíem i no ens vam adonar de res. Independentment del que robessin: documentació, claus, algun aparell, diners? Us imagineu una manera més cruel de veure violada la vostra intimitat?
Totes les coses que se´n van endur, eren a diferents llocs de la casa. Totes i cadascuna de les habitacions varen ser envaïdes per «els silenciosos».
No cal que expliquem el que ha representat per a nosaltres: denúncies, renovació de papers, canvis de panys, hores i hores perdudes i el que ens queda? però ens diuen que és millor no parlar-ne, no fer-ne publicitat per no provocar la malnomenada «alarma social» perquè segons els cossos de seguretat, la delinqüència a Sant Narcís, no és una cosa extraordinària, és la mateixa que a qualsevol barri de Girona.
Si els responsables de la seguretat ciutadana tenen les mans lligades perquè la justícia és, per desgràcia, la que hi ha o per qualsevol altre motiu, potser ha arribat el moment que els ciutadans de peu fem alguna cosa, per petita que sigui, com fer-ho públic i no per crear alarma social sinó perquè com a mínim quan entrem a casa nostra puguem dir com abans, que bé, ja sóc a casa! i que aquesta expressió de tranquil·litat, pau, descans, solitud, família, llibertat? no perdi el sentit, perquè si ens roben això, què ens queda.
I ara tothom ens torna a preguntar: no teniu por? No, no és por, és ràbia, impotència i sobretot una gran tristesa perquè ens han robat el més preuat de casa nostra i de la nostra família. Però també sabem que passats els primers dies d´angoixa ens refarem i no deixarem que res ni ningú ens obligui a viure amb por i tornarem a dir: que bé, ja sóc a casa!