CARLES NAVALES
És lamentable que Ómnium Cultural vagi a veure el Pasqual Maragall d'ara per descarregar sobre ell la responsabilitat d'una manifestació al carrer amanida amb el pujolisme.
De sempre, aquesta ha estat l'estratègia del trotskisme. Era normal, en el si del moviment obrer, que davant d'una vaga els trotskistes demanessin un calendari de lluita preveient tot el que caldria fer durant un mes. Per contra, els reformistes (comunistes i socialistes) teniem per norma el següent: vaga el dia 2. I quan els trotskistes ens deien, i després què, contestàvem: després analitzar el que ha passat i decidir el que caldrà fer.
Mentre el president Montilla no es desmarca de la seva tradició, que és la reformista, altres salten del nacionalisme al trotskisme en un no res. I, és més, sembla que, com els trotskistes, desitgin (crec que ho desitgen de debò) que la sentència sigui d'allò més negativa possible per a Catalunya, i així poder convocar la seva "vaga general revolucionària".
En els parèmetres del reformisme, allò normal fóra el que un meu amic m'ha raonat.
Per a ell, la sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya és molt probable que no sigui ni de plena constitucionalitat ni de retallada substantiva. Segurament serà de retallada directa mínima o inexistent, i de laminació per la via de la interpretació.
En cap cas no serà una sentència de fàcil lectura i valoració directa i senzilla, sinó més aviat complexa, tant jurídicament com políticament. Si això és així, comporta un risc notable fer públicament valoracions i contravaloracions precipitades. Del conjunt, en podria resultar que quedés fixat en l'opinió pública un diagnòstic no pertinent o, fins i tot, bastant perillós i difícil de reconduir.
Parar el cop i la subsegüent precipitació de posicionaments polítics podria ser molt útil i necessari.
Per aconseguir-ho potser es podria, precisament en base a la segura complexitat de la sentència del Tribunal Constitucional, acordar amb tots, o gairebé tots, els grups parlamentaris que un grup de juristes, ad hoc i consensuat, fes en un termini breu una lectura interpretativa i valorativa que facilités la posterior valoració política de la sentència per part de tothom; és a dir: el treball d'aquest grup no l'hauria d'assumir ningú com a valoració política, només seria per ajudar a fer assossegades i ben informades les valoracions de cadascú.
Una valoració política possiblement bona podria ser d'aquest estil:
a.- En tot allò que, de forma coherent amb la sentència del Tribunal Constitucional, es pogués mantenir l'esperit de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en base a adaptar lleis estatals, s'hauria d'indicar les adaptacions a fer perquè fossin acords amb l'Estatut.
b.- En tot allò que, sempre de forma coherent amb la sentència del Tribunal Constitucional, es pogués mantenir l'esperit de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en base a adaptar lleis catalanes, s'hauria d'indicar les adaptacions a fer perquè fossin acords amb l'Estatut.
c.-En tot allò que, acatant la sentència del Tribunal Constitucional, no fos possible mantenir l'esperit de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, resultarien possibles dos tipus de valoracions globals:
1.- La magnitud i importància dels problemes es pot assumir perquè no afecta de forma significativa l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
2.- Per contra, si la magnitud i importància del problema fos significativa, el president de la Generalitat hauria d'encapçalar l'oposició amb el suport de tots els grups parlamentaris possibles.
En aquest supòsit és fonamental evitar la guerra de declaracions probable: l'important és tancar files. L'objectiu seria una reforma legal que permetés l'encaix de l'Estatut a la nostra Constitució. I, com no, plantejar-se si té sentit l'existència del Tribunal Constitucional: hi tornarem.
