Un regal d´humor

FREDERIC SUÑER Entre les habituals serps d'estiu, un dels temes estrella, ha sigut els regals als polítics. Com totes les persones que en un moment o altre hem participat en la cosa pública, confesso que també n'he rebut. M'agradaria parlar sobre un d'ells, que m'ha fet un favor: l'oportunitat de comentar sobre l'humor en política, com una manera d'apaivagar aquest estat d'ànim pessimista generalitzat, que es viu tant al nostre país com al del costat.
Travessem una fase hipocondríaca, una total indiferència i desconfiança amb la política i els organismes que depenen d'ella. En plena crisi assistim a una baralla entre els dos grans partits, que dóna per pensar en una conxorxa d'un contra l'altre. Després de tres anys, l'etern tema d'un Estatut (que potser no s'hauria d'haver modificat) arriba a un punt àlgid. Aprovat pels parlaments català i espanyol, amb referèndum inclòs, ara la seva vigència d'unes deu persones, nomenades pels grups majoritaris de la cambra.
Encara cuegen les discussions sobres un finançament controvertit, difícil de valorar, ja que els resultats es veuran d'aquí a tres anys i les promeses de ZP són, com a mínim, discutibles (ja ha aconseguit treure Solbes del Govern i dirigir ell l'economia).
Mancança de mesures efectives contra l'atur, només pegats que hipotequen el futur del país. Tan important és cobrir les necessitats dels que s'han quedat sense subsidi (que ningú discuteix), com assegurar la feina en un futur incert. Sí que està clar un augment dels impostos.
En fi, un panorama gens afalagador, on no es veu cap esperança, ni per part del Govern ni des de l'oposició.
Tornem al tema dels regals. El regal responsable d'aquest escrit, que comento, es un vas per posar llapis i bolígrafs que tinc sobre la taula del despatx. Obsequi que commemora el IV Premi Internacional d'Humor "El Gat Perich", que en aquells moments es feia a Llançà. Parlo de l'any 1999. A l'acte de lliurament dels guardons, crec que el premi va tocar al Gran Wyoming, si no recordo malament va assistir-hi Rajoy, amb qui comentarem una irrupció de funcionaris durant una conferència seva, feta pocs dies abans, a la Casa de Cultura de Girona.
Em porta a considerar un punt clau, la pèrdua de l'humor en política. I em condueix a memorar la figura de Jaume Perich. Eren altres moments. He recuperat de nou, malgrat el desgavell de conviure amb paletes, el seu llibre Autopista (en aquells moments Camino estava molt present). També la frase "cuando un monte se quema, algo suyo se quema, Sr. Conde". Juntament amb la seva reticència amb els moviments nacionalistes, ben definida en aquell acudit gràfic en el qual es veia un potentat dins una "haiga" (con en dèiem en aquells moments dels cotxes de luxe) amb un gran havà, portant un rètol al vehicle que deia "volem català a l'escola". Al costat un obrer, pobrament vestit, a peu, amb un rètol "volem escoles". Alhora corrien els temps de "La Codorniz".
No és aventurat afirmar que acabat el franquisme s'ha perdut en certa part el sentit de l'humor com a arma política. En la transició i posteriors decau sensiblement. Si algun cop surt, es cuiden les autoritats de prevenir-ho. Recordem la portada d'El Jueves sobre els Prínceps d'Astúries. No sé si en aquesta absència de l'humor en la política actual és deguda, diria que sí, a la prepotència del món polític. S'està creant una total separació entre una gran majoria de gent i els dirigents. Agreujat per un costat amb una propaganda oficial que intenta portar-nos on els convé i que a vegades proposa actuacions que fa poc criticava, que sempre hi ha qui s'ho creu. Recordo la frase d'aquell ?candidat a la presidència dels Estats Units, que no va sortir, quan es veia venir la desfeta, el consolaven dient que els sectors intel·lectuals el votarien tots i ell contestava: a mi el que em preocupa és el vot dels tontos.
Estem arribant a un sistema públic omnipotent, que fa servir la justícia per a qüestions personals. Agreujat per una oposició inconseqüent. Afegim-hi una societat civil feble on les grans entitats que l'haurien de dirigir i conformar (un cas podrien ser les Cambres de Comerç), està en mans de les grans companyies. Alhora uns sindicats dòcils, que com les anteriors, reben fons del govern. Afegim-hi una justícia controlada pels grans partits. I per sobre, dominant-ho tot, com a cirera del pastís, una crisi econòmica més greu que en els països que ens envolten.
I aquesta interrelació dins el mon de l'humor, entre la classe política i els soferts administrats, des de les bases encara s'observa un cert sentit crític, en actes populars es veu una burla als polítics. On està absolutament absent aquest sentit és entre els polítics. Els fas una crítica i amenacen tot seguit a portar-te als tribunals, moltes vegades fent servir la mateixa fiscalia. És deguda aquesta actitud, en el fons, a un sentiment d'inseguretat? Es diu que el gran dictador per antonomàsia, Stalin, amb un cert sentit sarcàstic, quan trobava pels passadissos del Kremlin algun ministre li deia: "Com tu per aquí? Si he donat ordre que et detinguessin? Ja m'informaré del que ha passat". Sospito que entre els que es passegen ara pels passadissos del poder, això ja no passa. L'amenaça ve per altres vies.
I a les campanyes electorals, surt l' humor? Ho intenten a vegades, però els manca l'hàbit. Si és veritat que alguna ocasió, amb poca traça, actuacions amb intenció seriosa poden provocar el contrari i que el públic s'ho prengui en conya. Com portar promeses a cal notari o votar en un lloc en què no tens el domicili.
Un apunt final. El lector pot pensar que com a expolític, hauria de ser mes comprensiu. Que estic condicionat pel fet que em fessin fora. La contestació seria molt llarga i no sé si tindria cap interès actualment. Circumstàncies personals m'han fet difícil la meva intenció de preparar unes memòries. Potser ho faci en un bloc. El que sí diré és que en l'època política que vaig viure, es vivia un altre tarannà que l'actual.
Anatole France deia que l'hauria aniquilat la tristesa, però el salvava la facilitat de trobar la part còmica de les coses. Ens ho posen difícil, si bé haurem d'intentar-ho.