Ara fa 50 anys

CARLES DUARTE repassant alguns dels fets més rellevants d'ara fa 50 anys, hi constatem que es produïa un tomb decisiu al nostre país. Mentre l'any 1959 s'inaugurava el Valle de los Caídos, a Catalunya esclatava l'Afer Galinsoga, conegut pel nom de l'aleshores director de la Vanguardia Española, Luis Martínez de Galinsoga, que havia protestat perquè es feia una missa en català i havia fet servir l'expressió "todos los catalanes son una mierda". Arran d'aquest incident, un grup de joves catòlics i catalanistes encapçalat per Jordi Pujol va desencadenar una campanya que va provocar la pèrdua de 20.000 subscripcions del diari i la destitució del seu director. Però més enllà d'aquest escàndol, hi ha altres elements que demostren un canvi de cicle. Per exemple, va ser aquell any que Lluís Serrahima va publicar a "Germinàbit" l'article "Ens calen cançons d'ara", punt de partença del que seria el moviment d'Els Setze Jutges i la Nova Cançó. Però també l'any 1959 Serra d'Or deixa de ser un butlletí intern del Monestir de Montserrat i es converteix en una revista cultural d'abast general. I encara hi hauríem d'afegir la creació fa 50 anys, gràcies a l'impuls de Joan Sales i Núria Folch, de Club Editor, on es publicaria l'any 1962 La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. I mentre encara l'opinió pública tenia molt present l'Afer Galinsoga, el mes de maig de 1960 es van produir els Fets del Palau, quan el governador civil de Barcelona va prohibir a l'Orfeó Català la interpretació del Cant de la Senyera, però uns joves van entonar l'himne i es van enfrontar a la policia. Com a conseqüència d'aquells fets Jordi Pujol seria condemnat a set anys de presó. La reacció catalanista era cada cop més palpable i l'any 1961 Fèlix Millet, Pau Riera, Joan Vallvé, Joan B. Cendrós i Lluís Carulla van crear Òmnium Cultural. El mateix any naixia Cavall Fort i l'any següent es fundaven Edicions 62 o l'Obra Cultural Balear. El franquisme mantenia la seva voluntat d'asfíxia de la personalitat nacional de Catalunya, però la realitat emergent d'un catalanisme cultural i polític cada cop més desinhibit i amb més suport popular era una evidència incontestable que se li feia massa difícil controlar. El que alguns consideraven un cadàver víctima de la desfeta de la Guerra Civil i de la persecució posterior, no tan sols es negava a morir, sinó que mostrava indicis d'una vitalitat creixent. És cert que, poc després del daltabaix del 39, ja sorgeixen empreses com Selecta l'any 1943 o Aymà l'any 1944, o que Josep Palau i Fabre tirarà endavant l'any 1944 la revista Poesia i, juntament amb Joan Triadú i Josep Romeu i Figueras, Ariel l'any 1946, i que els teatres barcelonins van començar a acollir representacions d'obres de Pitarra i de Sagarra també a partir de 1946. Però alhora ho és que Catalunya ara fa 50 anys tornava a creure en ella mateixa i pressentia que, una vegada més, se n'acabaria sortint.