Un món per explorar

GABRIEL JANER MANILA Llegesc una recomanació de les autoritats sanitàries: que la gent no es besi si no està segura que l'altre no té la grip. Podríem dir que és un bon consell, un advertiment de qui mira per la salut pública. Estic convençut que hi ha moltes besades que podrien evitar-se. D'altres són irresistibles, encara que estiguin contaminades.
Cada bes, diuen els experts, és un món que pot ser explorat. Tot el cos és a la punta dels llavis, a l'hora del bes. Amb el contacte dels llavis els cossos s'incendien. Un bes pot tornar a encendre el foc que encara queda entre les cendres. I Paul Verlaine: "El bes ressona sobre el teclat de les dents". Potser, sobre el teclat de les dents, el bes toca un nocturn. També la música, especialment els boleros, s'hi han referit. "Bésame, bésame muchoÉ" I els pasdobles: "El beso en EspañaÉ". Em distreu aquella peça única d'Agustín Lara: "Piensa en mi", que podria semblar una apologia de la pederàstia: "tu párvula boca, que siendo tan niña, me enseñó a besarÉ" Hi ha versions que diuen "me enseñó a pecar". Em semblen més morboses. Potser, un precedent de Lolita de Vladimir Nabokov.
El filòsof italià Francesco Patrizi, del segle XVI, teoritzà sobre la ciència de besar-se. No sé fins a quin punt en dir "ciència" volia dir "art". I en va descriure quatre maneres: per succió, besar-se a la punta dels llavis, besar-se com qui mossega i besar-se amb la llengua. Aquesta darrera seria el tipus de bes que els americans coneixen amb el nom de "french kiss". Més a prop de nosaltres, els científics positivistes han dit que el bes és, sobretot, un acte bucal en el qual intervenen vint-i-nou músculs, disset dels quals estan relacionats amb la llengua, i que durant el bes segregam nou milígrams d'aigua, unes poques substàncies grasses i una mica de sal. Però també s'hi mouen centenars de bacteris i milions de gèrmens. I ens han advertit que la boca és molt a prop del cervell, que, potser per això, el bes desencadena pensaments i sensacions incontrolats. Aquesta idea d'acte bucal coincideix amb la idea que en va tenir Cary Grant, actor de Hollywood i expert a besar la jove protagonista de les pel·lícules en què intervenia. Per a ell el bes era la juxtaposició anatòmica de dos músculs. Qui ho hauria dit, en veure la quantitat d'art que hi posava? Justament, el secret era en l'art. Però afegí: Més que un intercanvi de saliva, el bes és un intercanvi de respiracions.
Els antropòlegs s'han plantejat el problema de la naturalitat del bes. Això de besar-se és un fet natural o és tributari de la cultura? Hi ha pobles en què la gent no es besa. N'hi ha d'altres en què es freguen el nas. El tema està en la dimensió eròtica dels llavis. No totes les cultures focalitzen la voluptuosiotat en la juxtaposició d'aquells músculs. Hi ha pobles en què l'augment del llavi inferior de les dones, fins a incrustar-hi un plat de fusta, fa que els impedeixi el bes. D'altres pobles creuen que a través de la boca es podria aspirar l'ànima de l'altre. És probable que el bes ardorós, impúdic, secret, robat, que es dóna sota la pluja, mentre muntes a cavall, a les fosques, sigui una invenció occidental. El millor bes, diuen, és el que té gust de melicotó i alfals.
M'enrecord de Nikita Kruschov i dels alts jerarques soviètics. Practicaven el bes a la boca en ocasió de les visites protocol·làries als seus adversaris occidentals. Només hauria faltat que et besàs Kruschov i et contagiàs la grip.
I ara pens en els besos més trists: són els que no hem fet.