Peralada, ENVEJA DE TOTS

THOMAS SPIEKER Feia dies que no havia fet cap tomb nocturn pel castell sense que algun artista més o menys "important" m'hagués motivat. Allò d'anar "al casino" sense una entrada per a un dels seus excel·lentíssims espectacles, era quelcom que per raons que desconec havia deixat de fer feia anys. Doncs mal fet. Passar una nit d'oci a l'antiga seu dels Comtes de Peralada és una experiència que els seus propietaris actuals, la família Suqué-Mateu, ha sabut convertir en una de les més plaents, joioses i completes que es poden experimentar a l'Alt Empordà. L'oferta és tan plural, diversa i entretinguda, que gairebé sembla un parc d'atraccions per a adults, fins i tot una nit de tantes, sense cap concert. A les propostes de joc, que segueixen essent un excel·lent i elegant atractiu, s'afegeix la riquíssima oferta gastronòmica, apta per a qualsevol paladar, per exigent que sigui, i fins i tot per quasi qualsevol butxaca; les exposicions, actuacions en directe a diversos escenaris i, des de fa un parell de mesos, el Cotton Club, un nou espai pensat per animar les nits empordaneses amb una proposta animadament diferent, única. Un complement perfecte per a tots aquells que tenen ganes de passar una estona amb bona música, excel·lents còctels, long drinks, cava o champagne i de moure l'esquelet a un ritme que entén. Només li cal un xic d'ànima per poder recollir el testimoni que han deixat els seus predecessors -des de Scopas passant pel Girasol, 600's, Chic, Bananas, etc.
La veritat és que les iniciatives del Grup Peralada, nom que darrere seu compta amb l'empenta de tota una saga familiar, són, cadascuna al seu nivell, un exemple empresarial que poques altres aconsegueixen i moltíssimes envegen. Els vins i caves guanyen premis arreu, el golf acull jugadors de tot el món, l'hotel és un oasi de pau i benestar, els casinos un model d'oci per a adults, etc. Els empordanesos hauríem de sentir l'orgull de comptar amb una estirp tant exemplar entre nosaltres. Generen feina, riquesa, qualitat, atractiu i un munt de coses que ens beneficien a tots. Però quan explico aquests sentiments a una amiga, els menysprea insinuant que l'únic motor darrere tot això són els diners, com si hagués d'estar prohibit guanyar-se la vida amb iniciatives que es desenvolupen de cara al públic. No acabaré d'entendre mai perquè en aquest país som incapaços d'alegrar-nos de l'èxit dels altres i perquè a qualsevol que aixeca el cap li hem de buscar tres peus al gat per enfonsar-lo com sigui.