Cartes

Lloret de Mar

Joan Carles Lozano Muñoz. Lloret de Mar.

Es torna a repetir la trista escena de veure camions aparcats amb un lleó o un tigre anant d'un costat a l'altre de la seva gàbia, elefants encadenats per la pota o ximpanzés tancats en una caixa.

Els circs criden l´atenció a molta gent que es veu atreta pels animals que s´hi poden veure. Però per desgràcia existeix una altra realitat darrere d´aquells circs que fan servir animals, una realitat plena de sofriment, privació i mort.

Aquests animals únicament surten de les seves gàbies durant els curts períodes de temps en què realitzen ridículs espectacles. Dins de les gàbies són víctimes de malalties físiques i psíquiques, que converteixen les seves vides en angoixa i dolor a causa de les condicions a què són sotmesos: als viatges de milers de quilòmetres que han de fer tancats a les gàbies o lligats amb cadenes, a la falta d´higiene i d´exercici o als cops que reben dels seus ensinistradors amb pals, ­fuets, cadenes, etc.

Els animals que actuen als circs pateixen durant tota la seva vida.

En el passat, als circs romans, es mataven elefants, humans, tigres i d'altres animals; o fins fa poc, en algun poble del l'Estat espanyol es llençava una cabra des del punt més alt del campanar... Totes aquestes formes d'entreteniment han estat rebutjades finalment per la majoria de la societat, però encara en queden moltes altres per qüestionar i eliminar.

Ja existeixen ciutats, com ara Barcelona o Lleida, que compten amb ordenances municipals que prohibeixen l´exhibició d´animals en espectacles de circ, per considerar-los cruels i antieducatius.

Hi ha moltes maneres d'entretenir-se sense causar dolor i sofriment. Podem anar a circs sense animals, al cinema, al teatre, a concerts, a exposicions, passejar, llegir...

Cap CAP a Maçanet de Cabrenys

rafael fernández. figueres.

Mentre la consellera Geli fa «propaganda» de com de bé funciona el seu departament, cada dia, al carrer (a la tele no perquè segur que la censura filtra el que es pot i el que no es pot dir) sentim queixes dels usuaris de la sanitat pública: els metges tots de l´Amèrica llatina, als quals no calen els nivells A, B, C o D de català (però que fan guàrdies de 48 hores sense parar a preu de saldo), els hospitals plens, amb manca de llits, amb manca de tot... i ella i el seu «politburó anar dient el que ningú es creu.

Sense anar més lluny, l´altre dia a Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà, vaig veure com en un lloc que té frontera oberta, amb trànsit amunt i avall com té, amb un incremenet de població bestial a l´estiu i als caps de setmana, doncs si tens mal de ventre el dissabte, cal fer més de 30 kilómetres per a anar a la Jonquera... Si tens perforació d´estómac ja pots encomanar-te a sant Ruc, que arribaràs just a l´hospital, si hi arribes...

Com és que a un lloc com aquest, on hi ha tanta gent els caps de setmana, potser un 30 o 40% més, on hi ha tant trànsit transfronterer, si et fas mal a la carretera de Tapi a Coustouges, hagis d´anar al CAP a la Jonquera?

Senyors de l´Ajuntament i senyors de Sanitat, no han pensat mai en un CAP per a llocs com aquest?

Gràcies

héctor martínez romero. salt.

Després d´uns minuts esperant a la cua, trec el cap per la finestreta i em demanen a quin nom és, Héctor Martínez responc. «Ja pot esperar el seu torn», dono les gràcies. Espero fins que una veu, que sembla vinguda d´ultratomba, m´anuncia.

A l´interior de la sala em rep un calorós somriure amagat sota unes ulleres de pasta i em conviden a seure a la meva butaca. Durant la intervenció de la practicant (m´encanta com en deien abans d´aquesta professió, no tinc del tot clar si en català també és correcte però us demanaré, si us plau, que em permeteu aquest luxe) ve a saludar-me una altra de les professionals: Caram! Feia tant que no venies que quan has passat he dubtat un instant si eres o no eres tu. Estàs guapíssim i sí que has crescut noi! I la primera, la de les ulleres, apunta: «És impressionant veure-us i més a gent jove com tu!» I acaba amb un: «Qui t´ha vist i qui et veu!».

Feia temps que mirava de trobar el moment de dedicar-los unes paraules, de la mateixa manera que elles han hagut d´aguantar les meves queixes sobre les seves puncions en alguna ocasió, ja que han fet de les llargues estones d´espera, les molestes analítiques i de moltes de les bates blanques que conec unes grans aliades. I amigues.

A tot el personal de l´àrea d´extracció de l´hospital Josep Trueta de Girona.