Quan es publiqui aquest article, el mes d'agost ja haurà begut oli en tots els sentis. Els darrers turistes enfilaran nord enllà, els barcelonins tornaran al cap i casal i aquí, a la costa, només hi quedaran els de sempre, o sigui, quatre gats i encara, a sobre, malavinguts. I després, al setembre, començarà un nou curs escolar (i polític) i tornarà la rutina, la normalitat. Perquè al capdavall és normal això de sopar a les 10 de la nit? Ni de bon tros. És lògic passar-se hores a la platja mirant qui té el cap més gros i cremant-se la pell? Ni parlar-ne. Té algun sentit fer vida al carrer, tot el dia canya va, canya ve?
L'estiu, i concretament l'agost, a la costa, és un desgavell. Hi fot una calor que espanta, de dia i de nit, sense parar. Per cert, tothom sap que on refresca a l'estiu és a muntanya i no pas a la costa. Però, què hi farem! Tots cap el litoral cada any com si hi regalessin duros a quatre pessetes (feu el canvi en euros), com si l'aigua de mar encara fos freda fins a començament d'agost (com abans), com si cada dia hi hagués suquet de peix per dinar (com el d'abans i al mateix preu), com si mig litre de cervesa de barril costés 25 pessetes, cinc duros (torneu a fer el canvi en euros), com si les terrasses davant de mar (totes de bar) tanquessin a les tres o a les quatre de la matinada, com si la màquina de discos encara hi fos (una cançó, un duro), com si els hippys que dormien a la platja encara hi fossin, com si en Paul encara toqués la guitarra a les nits al racó de la platja, com si a Llançà encara fos obert El Puput, com si... Sí, com si encara fóssim joves.
Llavors, "en aquellos tiempos" (com deia el senyor Smith els dissabtes al matí a classe d'Història Sagrada) sí que recava que l'agost i l'estiu s'acabés. L'havíem esperat durant tants mesos d'hivern (bé, de tardor, d'hivern i de primavera) que només de pensar que caldria esperar un altre any per tornar-hi ens feia caure l'ànima als peus. Ara bé, s'havia aprofitat bé, de debò, aquell estiu que s'acabava? Evidentment, tothom deia que sí (què volies dir si no?), que s'havia triomfat amb rotunditat (un punt aquest que estava per veure).
Tanmateix, si més no, s'havia practicat la llengua estrangera (bàsicament francès i una mica d'anglès). Frases i vocabulari que sense la pràctica es perdrien durant l'hivern i que caldria recuperar durant el proper estiu. I sobretot s'havia viscut a l'aire lliure, al sol (sense protector solar de cap mena, ni un trist factor 4!) i a l'aire de mar, i anat a dormir de matinada. Una vida noctàmbula que a finals d'agost pràcticament tenia els dies comptats.
I és que la vida noctàmbula (almenys a la costa i a l'estiu) pertany a una edat molt determinada. Com diu la dita, hi ha un temps per a cada cosa. I el temps passa i les coses, les obligacions, les prioritats, canvien. I arriba una edat en la qual ja has tirat totes les canyes que havies de tirar i has agafat tot el peix que havies de pescar. I el que no vas agafar encara neda, vés a saber en quina mena d'aigües. Ara bé, quins temps, aquells!
Mireu, per començar, no estàvem sobreprotegits per pares angoixats pels accidents de trànsit, les drogues dures i les malalties de transmissió sexual. O sigui, que a l'una de matinada ens podíem fotre dins d'un Seat 850 i fer un munt de revolts per una carretera estreta fins a Llançà i no passava res! Com voleu que passés res circulant en una carretera tan estreta i plena de revolts? I després (sí, un fet increïble), tornàvem al poble i no passava res! I a més (i això sé que serà molt fort per a alguns) no portàvem preservatius per protegir-nos de cap virus, perquè llavors no n'hi havia! I us diré més encara: bevíem combinats fets de garrafa fins que se'ns acabaven els diners (i no pas aigües minerals amb un jersei posat en ple mes d'agost) i no passava res, perquè encara no hi havia ni carnet per punts ni policia catalana a cada cruïlla.
Sí, ho reconec (sobretot veient el que hi ha ara) nosaltres vam viure uns estius, a la costa, uns mesos d'agost, una joventut, en general, magnífica. No la canviaria ni boig per la que viuen els joves d'ara, sabedors, sobretot, que mai podran viure tan bé (ni tan sols igual, sinó pitjor) com els seus progenitors. Amb una esperança de trobar una feina segura mínima (a menys que no es facin funcionaris). Amb unes possibilitats d'adquirir, a la llarga, un habitatge irrisòries. Amb uns contractes temporals que haurien d'estar denunciats al Tribunal de la Haia. Amb un efecte hivernacle i un canvi climàtic que ja veurem com acabarà. Amb virus com el de la sida que amenacen les seves relacions íntimes. Amb drogues acceptades socialment que a la llarga deixaran sense nas milions de persones arreu del món. Amb una amenaça terrorista internacional latent que pot colpejar en qualsevol moment i en qualsevol lloc... En definitiva, vivint la seva joventut en una merda de món.
