En defensa del Tribunal Constitucional

FERNANDO LACABA SANCHEZ La fortalesa de les institucions és la millor defensa per salvaguardar les llibertats, la justícia, l'estabilitat i el progrés, on no hi ha respecte a les institucions, fa fallida la confiança, sorgeixen els dubtes, la incertesa, les desqualificacions, els odis i les temptacions de violència. Per això, el respecte, cura i defensa de les institucions democràtiques és una missió col·lectiva i causa que compromet totes i tots els ciutadans. La història ensenya que no hi ha democràcia sense institucions sòlides; sense aquestes tampoc hi ha desenvolupament, pau, tranquil·litat, ni suport per resoldre els problemes, i superar els conflictes, ja que per això hi ha, precisament, les institucions democràtiques.
Les reflexions exposades estan referides al Tribunal Constitucional espanyol, que és qüestionat diàriament, des d'un i altre costat polític, des de fa temps i les crítiques del qual han augmentat des de l'entrada del recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut de Catalunya.
El Tribunal Constitucional és un òrgan central en el sistema institucional que va dissenyar la Constitució de 1978 mentre que intèrpret suprem d'aquesta, fet que el faculta per declarar la inconstitucionalitat de les lleis de les Corts Generals o dels parlaments de les comunitats autònomes si vulneren la norma suprema. A més d'això, té la condició de suprem tribunal per a la garantia dels drets fonamentals i llibertats públiques. Com no pot ser d'una altra manera, les seves decisions vinculen tots els poders públics i, per a això, en l'exercici de les seves funcions només està sotmès a la Constitució i a la seva llei orgànica.
És comprensible que la tardança en la publicació de la sentència sobre l'Estatut generi inquietud, però, a la meva manera de veure, mai no hauria de provocar recels, desconfiança o qüestionament del mateix Tribunal i molt menys qüestionar l'equilibri de poders i el pes del poder judicial respecte dels altres dos poders, executiu i legislatiu, atès que comprometen la funció i la dignitat de la institució, comprometen la posició institucional d'un òrgan que per la seva pròpia naturalesa ha d'ocupar una permanent posició d'àrbitre institucional o si es prefereix de tercer, aliè als interessos de les parts en litigi. S'oblida moltes vegades que aquest tipus de crítica llançades des d'algun dirigent polític amb rellevància i influència influeix de manera directa en la confiança que els ciutadans puguin dipositar en la seva administració de justícia i, per la qual cosa ara interessa, en el seu Tribunal Constitucional. Algunes d'aquestes crítiques poden tenir fonament, i pot ser cert que el Tribunal Constitucional s'excedeixi en el temps raonable per donar resposta al recurs, el problema és que aquestes crítiques van dirigides a l'essència mateixa de l'òrgan i suposen remeis que equivalen a suprimir-lo, potser no formalment, però sí materialment. No ha faltat qui s'ha manifestat sobre això.
No tinc cap dubte que les manifestacions que des de fa uns mesos s'estan fent respecte al retard en la sentència de l'Estatut, la imparcialitat del tribunal queda qüestionada i, això, perquè la manera com s'exerceix la pròpia llibertat d'expressió pot erosionar la confiança ciutadana i de les institucions de l'Estat en el Tribunal Constitucional. En un sistema constitucional com el nostre, actuacions de clara imputació d'imparcialitat a l'òrgan constitucional suposen, a la meva manera de veure, un risc per a la convivència integradora a la qual van aspirar els constituents.
El Tribunal Constitucional té a penes trenta anys d'existència, però a dia d'avui és un referent institucional tant per als partits polítics com per als diversos operadors jurídics. Cert és que potser no hauria d'haver assumit el coneixement en matèria de drets fonamentals i conèixer exclusivament els recursos d'inconstitucionalitat, amb el qual s'hagués guanyat en celeritat en la solució d'aquests, però no va ser així i tenim un Tribunal embussat i precisament per això, tenint en compte la importància d'aquestes atribucions, el pitjor que li pot ocórrer és que la seva imparcialitat pugui veure's qüestionada en un àmbit tan sensible com és el que concerneix a les relacions entre l'Estat i les comunitats autònomes que l'integren.
És precisament per tot això, en virtut de l'estima pública del qual han de ser mereixedores les institucions de l'Estat, que resulta indubtable que els polítics no poden comprometre amb les seves opinions, molt legítimes, d'altra banda, la dignitat de la institució, ni la seva credibilitat i legitimitat d'aquesta, així com tampoc la seva imparcialitat i en sentit, no sembla desitjable que com a conseqüència d'aquestes reiterades i, segons la meva opinió, poc afortunades declaracions, el tribunal es vegi en un futur més o menys immediat qüestionat no només en la seva imparcialitat sinó en la seva pròpia existència.
El perill rau a voler frenar el funcionament del Tribunal per mitjà de reformes a la jurisdicció constitucional dirigides a retallar les competències de l'òrgan. Seria una gran pèrdua per a tota la societat que tal cosa ocorregués. Personalment, prefereixo un Tribunal Constitucional que pequi per excés i no per omissió en la tutela i protecció dels drets fonamentals i en el control del poder polític.
Les institucions que tenen per funció les dues tasques solen contribuir a l'estabilitat i l'expansió de la democràcia quan la seva jurisprudència està marcada per un activisme judicial gelós de la tutela dels drets fonamentals i de l'excés legislatiu dels governs central o autonòmics.
El cas de la Cort Suprema de Justícia dels EUA durant la presidència del jutge Earl Warren n'és un bon exemple. Quan no és així, solen ser òrgans sense importància, prescindibles per irrellevants. Serà això el que es busca?