Totes les veus del mar

GABRIEL JANER MANILA Dissabte passat, per la Festa de l'Assumpció, Maria del Mar Bonet cantà al santuari de Gràcia, a recés d'un penyal tallat a plom, les cançons que Jacint Verdaguer féu del Llibre d'Amic e Amat, de Ramon Llull. La muntanya de Randa és pedregosa i àrida, situada al límit meridional del Pla de l'illa. Podríem parlar d'un paisatge agrest i aspre; però al mateix temps, misterios i màgic. Llull va pujar-hi per dues vegades i hi va rebre la il·luminació que l'orientà per escriure el seu Art. Volia fer un llibre que servís per combatre els errors dels infidels amb proves racionals. Més que de la brega, es refiava del diàleg, la controvèrsia i el debat.
Un dia se li acostà un pastor d'ovelles. Per les coses que deia el pastor, Llull va entendre que era un àngel que beneïa el seu projecte, dirigit a la recuperació del paradís, perdut a causa de la vida contemporània, desordenada i decadent. En aquell temps, després que Ramon Llull hagués partit terres i mars enllà, el puig de Randa s'omplí d'ermitans que cercaven la pau del desert i la soledat. I amb els anys s'hi alçaren santuaris i escoles de gramàtica. El desert que cercaven aquells eremites és la metàfora d'un camí que mena a la bellesa del silenci.
Però el desert també és, a vegades, un estat d'ànim. Leopardi en parla en l'últim dels seus Cants, el que es titula La Ginesta, la flor del desert. Quan el món s'esbuca i el no-res pren domini de la vida, quan sembla que tot s'ha perdut, entre les cendres, en un clivell de les roques, en un paisatge agrest, creix la ginesta amb lentitud, perquè vol viure i no es resigna a la desolació. Noble naturalesa és aquella -diu Leopardi- que s'atreveix a alçar els ulls mortals contra el destí.
He vist les ginestes florides en arribar el bon temps als indrets de la muntanya de Randa més arrecerats dels vents de tramuntana i mestral, sobretot a la banda que mira a migjorn, molt a prop del lloc on Maria del Mar ha cantat els esplais d'amor de l'Amic i ha concentrat totes les veus del mar.
No he de dir fins a quin punt la música de Maria del Mar Bonet és fonamental a l'hora d'entendre la recent història cultural de les nostres Illes. També, el que significa en el marc de la cultura catalana. El seu art ha conjugat de manera esplèndida les múltiples veus i les músiques de la Mediterrània i ha creat un univers propi construït amb una varietat de materials de procedències, llenguatges i estils diversos. De les riberes del Nil a Damasc, des de Pèrsia al Marroc. Cadascun dels treballs de Maria del Mar és fet amb atreviment i rigor, per això ens sedueix i sorprèn. Potser només ella podia aconseguir la fusió mística i amorosa alhora que il·luminà la petita plana que s'estén a l'empara de la roca fonda de Gràcia.
A la muntanya de Randa Maria del Mar ha cantat l'amor de l'Amic i l'Amat: "L'amor és mar desfetaÉ" I ha escrit interrogants dins la fosca: "Digues, Amic: Si et desamava ton Amat què faries?" Vull subratllar la passió, la sensualitat, la tendresa d'una veu exquisida sota els estels, una nit de lluna vella en què les paraules de Ramon Llull han retornat al seu origen acompassades amb les músiques àrabs i el perfum de les ginestes.